Fins que ja estic sortint de les sales temporals del Museu d’Escultura de Can Mario, commocionada pel que hi acabo de veure, no se m’acut que l’intens efecte que provoca l’exposició de Marga Ximenez (Barcelona, 1950) en realitat està aconseguit amb molt pocs elements, molt poca obra, i en canvi la impressió ha estat d’un inesperat desbordament d’emocions. Torno enrere amb el propòsit una mica banal de comptar les peces que hi ha, per assegurar-me’n: no n’hi ha més d’una trentena, i això considerant que unes quantes formen part d’una mateixa sèrie o d’instal·lacions complexes. Encara m’impressiona més, com si la contenció, entesa aquí com el respecte pel dolor dels altres (i n’hi ha molt, també, enmig de tanta bellesa), fos el do invisible que circula entre cada un dels objectes. Amb aquest nou enlluernament, m’entretinc a recórrer les sales, una altra vegada, i a aturar-me de nou davant els seus alterets, els gronxadors, els bodegons íntims, els reliquiaris de roba, els cossos torturats, la llenceria quotidiana de la paciència, la soledat, l’abús, l’horror. Surto, finalment, convençuda que De festes i des/fetes és una de les millors exposicions que he vist els últims anys, d’un impacte inoblidable. Hi és tot, o quasi bé: la impossibilitat de sortir del cos que som, que ens empeny a aferrar-nos a la memòria de la llar, que es declina en femení i és feta de draps de cuina, de mans obertes, de vells matalassos i fotografies esvaïdes, i la impossibilitat, alhora, d’ignorar que aquesta canya fràgil que feineja entre la cuina i els records també està en contacte amb el món, que hi ha un defora que ens concerneix i se’ns assembla, en el seu desemparament i la seva crueltat, perquè també es fica dins l’entranya, perquè també surt dels cistells de la roba bruta i tan sovint fa mal.

Bona part del mèrit d’un muntatge tan complet i alhora concís és de la curadora Elina Norandi, que ha renunciat a portar al museu de la Fundació Vila Casas a Palafrugell algunes escultures tèxtils sensacionals de la llarga trajectòria de Marga Ximenez per concentrar l’interès en les seves instal·lacions dels últims vint-i-cinc anys. Renunciar a dir i ensenyar-ho tot requereix un gran esforç, més encara quan ets davant l’obra d’una artista excepcional que no sembla tenir ni una peça fallida, ni una que no puguis posar a dialogar amb les altres perquè el sentit s’expandeixi, s’onduli, et rebregui. Amb una petita però acuradíssima selecció d’obres datades de l’any 2000 en endavant, doncs, ens hem de fer a la idea que la delicadesa confronta amb la bestialitat, que és hora d’abolir la distinció entre allò que és públic i el que és privat, que hi ha una genealogia de les dones (privada i pública) que estripa de dalt a baix la història oficial, que al costurer preciós que ens han deixat les àvies i les mares s’hi guarden de costat les tisores i el didal: la humiliació, l’oblit, l’ultratge, l’anonimat, però també la tendresa, el vincle, el sentit de pertinença i la destresa perseverant encara que no tingui nom; la cura amb què ens hauríem d’aplicar a recosir les ferides del món. La finesa dirigint l’acció política: això és, en gran mesura, el que defineix el treball de Marga Ximenez.

Podia haver estat una gran artista de l’alt lliç, l’especialitat que va escollir després que una mestra de l’escola 26 de Gener, on va estudiar primària, advertís la seva mare de les aptituds de la nena per al dibuix i, previ pas per la Llotja, s’acabés decantant pel taller de tapís de Josep Grau-Garriga, de qui acabaria agafant el relleu com a directora de les classes el 1978. Havia estat una alumna aplicada i precoç, fins al punt que, com constato amb estupor, encara va ser a temps de participar el 1971, just passada la vintena, en l’últim Saló Femení de l’Art Actual, el desè d’aquella temptativa, malgrat el franquisme, de donar visibilitat a les dones artistes. Llavors ja feia més de cinc anys que treballava, encara adolescent, a l’estudi d’estampats de Lluís Doñate, del qual no guarda pas un mal record, si com suggereix Elina Norandi la jove pupil·la hauria pogut tenir un futur esplendorós com a dissenyadora de modes. Va preferir, però, seguir la seva formació artística, en gran part animada pel salt que el mestre Grau-Garriga havia fet també del tapís a l’escultura i per les experimentacions descobertes en les biennals internacionals del tapís de Lausana, on va participar el 1995 amb Ocell i dona, una peça espectacular, un vestidet flotant, un cos buit que ho refia tot a la pell, sacrificat en la tria de Can Mario i que hauria estat un bon preàmbul de tot el que va venir després. No hi fa res. Aquesta no és una exposició retrospectiva, encara que entre línies hi sigui una mica tot, sobretot la mare.

L’elecció del tapís com a especialitat ja devia tenir a veure amb la senyora Angelina Gracia, que tenia un gran talent per al treball d’agulla, sobretot el brodat, com remarca Norandi, i que va inspirar a Marga Ximenez una pràctica artística que deu tant a la laboriositat domèstica, al reciclatge, el pedaç, el nodriment. Algunes peces l’homenatgen explícitament, com la commovedora La biblioteca de la mare (2000), una pastilla de sabó del temps de postguerra coronant una pila de draps, però també a Fils de reparació (2021), una instal·lació a base de retalls de cortines de cotó cosides per la mare damunt les quals Marga Ximenez ha imprès els noms de tots els seus col·laboradors artístics, per norma general igual d’anònims que una modesta mestressa de casa. Però l’amor no sempre viatja en línia recta. “El vincle amb la mare real i les mares simbòliques és el punt de partida de tota la producció de Ximenez”, arriba a dir Norandi per argumentar que aquestes feines sempre restringides a l’àmbit privat, i per això mateix menystingudes, “adquireixen en la seva obra la rellevància que els pertoca”, perquè és damunt d’elles que descansa una mirada ètica sobre el món. Fugida (2008), tot de farcells de roba reciclada que simulen caure d’una calaixera dibuixada a la paret, està construïda sobre la certesa que en el nostre espai de seguretats no som sinó convidats provisionals, que a qualsevol moment podem compartir el dolor dels apàtrides, els exiliats, els perseguits. La instal·lació que et rep a la primera sala, La vuitena arma (2000-2005), inspirada en el genocidi del Timor Oriental, ho corrobora d’una manera tan terrible, que costa explicar-la: s’hi al·ludeix, amb pantalons sargits dels quals només retens la posició grotesca i l’obertura que correspondria a la vagina, cosida amb escuma i blondes, a l’assassinat de nou dones embarassades, obertes en canal per extreure’ls els fetus de l’úter i estampar-los contra la paret. N’hi ha d’altres, d’un impacte semblant, com ara Cops de mort per a un nen lladre o L’interrogatori, un palet de fusta per entre els barrots del qual, il·luminat per un llum de despatx policial, s’entreveuen manyocs de roba i vaixelles trencades. Es comprèn que, a partir d’un cert moment, Marga Ximenez necessités desdoblar-se en identitats múltiples: tretze heterònims que no va revelar que responien a la mateixa persona fins que ja feia anys que els feia servir, i amb els quals firma les seves obres per donar curs a unes aproximacions a la realitat igual de diverses, genealògiques, delicades, duríssimes, desencantades, sempre compromeses.