Es distingien amb una boina vermella i duien un petit llibret al sarró, al qual s’aferraven amb devoció si eren ferits en combat. Es tractava d’un Devocionari, un text escrit per Manuel Fal Conde, secretari general de la Comunió Tradicionalista i beneït per Manuel Castro de Alonso, arquebisbe de Burgos. En el llibret, que condensava les normes que havien de seguir els requetès, els combatents tradicionalistes, se’ls definia com un “instrument de l’omnipotència de Déu”, que posaven la seva vida al servei de la causa divina. Es tractava, doncs, de soldats de Déu, que concebien la seva mort “en guerra per causa de la religió” com una “via segura per a la salvació eterna”.

La història d’aquests soldats catalans que van lluitar en l’exèrcit franquista havia estat reconstruïda en alguns llibres apologètics, com els que va escriure el sacerdot Salvador Nonell, fundador i consiliari de la Germandat del Terç de Requetès Nostra Senyora de Montserrat. L’historiador Xavier Deulonder i Camins (Barcelona, 1965) ha publicat recentment un treball en què s’analitzen a fons els orígens, la trajectòria i l’ideari d’aquests combatents. A Els requetès catalans. Del Terç Montserrat en la Guerra Civil, publicat per Llibres de Índex, l’historiador barceloní reconstrueix la formació del terç de Montserrat, constituït per carlins catalans i valencians a partir d’una ordre signada per José Luis Zamadillo l’1 de setembre del 1936. “La política d’agrupar els combatents requetès per regions, els carlins van seguir-la rigorosament perquè resultava molt eficaç per a la lluita i també pel seu interès polític i propagandístic”, afirma Deulonder. Aquesta voluntat, afegeix, contrastava amb la idea del dictador: “Per tal de desnaturalitzar-les, Franco va procurar sempre barrejar les unitats requetès i falangistes amb regulars i soldats espanyols sense adscripció política. Tanmateix, va haver-hi una excepció a aquesta norma general. El terç Montserrat sempre va estar format per catalans, com també procedien de Catalunya els seus oficials, tret del comandament superior, d’ací que la llengua de comunicació fos el català”. En tot cas, una cosa era aquesta “excepció” i una altra, que el dictador estigués disposat a alimentar les expectatives dels possibles adversaris. El 19 d’abril del 1937 el Generalísimo va signar el decret d’unificació, a través del qual es dissolien els partits reaccionaris, entre els quals la Comunió Tradicionalista, que quedaven integrats en la Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Deulonder també traça el perfil dels requetès, en bona part nodrits de les organitzacions de l’apostolat seglar a Catalunya; i, a partir de casos com el del gironí Feliu Matamala, refuta “l’afirmació que els requetès de Montserrat hi fossin tots voluntàriament”.

Paradoxalment, el terç Nostra Senyora de Montserrat va lluitar durant bona part de la guerra lluny de Catalunya, en terres d’Aragó, Extremadura o Castella. Segons el testimoni de Salvador Nonell, que va exercir de cronista del terç, quan els franquistes van aconseguir ocupar Lleida i Móra d’Ebre, la notícia va ser rebuda “amb gran eufòria” pels carlins catalans; però també contribuïen a augmentar “la impaciència del terç per no poder lluitar en el front de Catalunya”. La seva intervenció en aquest front no es va produir fins al 28 de juliol del 1938, quan van participar en la batalla de l’Ebre i en la desfeta de punta Targa, en què van perdre 59 combatents. Els darrers mesos de la guerra van ser novament desplaçats a Extremadura i a Castella. A banda de les accions militars, els requetès també aprofitaven per fer “una gran campanya en pro de tot allò referent a Catalunya, desfent una gran quantitat de prejudicis i conceptes equivocats que es mantenien respecte a la nostra regió i als seus fills”, tal com explicava el mateix Nonell.

El 30 de juliol del 1939, mig any després que les tropes franquistes entressin per la Diagonal, el terç de Montserrat va desfilar triomfalment pel passeig de Gràcia de Barcelona. Pocs dies després, el Correo Catalán va publicar una extensa crònica en què es recordava que “estos requetés, que entre aplausos y vítores desfilaron el domingo por el Paseo de Gracia, son los nietos de aquellos que antaño se cubrieron de gloria en el Bruch luchando contra las huestes napoleónicas, en África con Prim y Sugrañes, en las guerra carlistas con Savalls y tantos otros, combatiendo al liberalismo opresor y en defensa de las tradiciones patrias”. I més endavant afegia: “Estos requetés són hijos y hermanos de los que en Cataluña dieron cara a la anarquía y al anticlericalismo y combatieron el separatismo.” Allò que no explicava el cronista és que aquell acte era el certificat de defunció dels Requetès, i una fita més en la desfeta del carlisme.