Comunicació

Montserrat Soler Gasset

Comptepartícip i subscriptora de l’Avui des del 1976

“El meu president era Macià, he votat el 9-N i l’1-O, i vull que torni Puigdemont”

“Vaig anar al funeral de Macià. El meu marit va ser aviador de la República. Érem molt catalanistes”

“El van condemnar a mort, però tothom el va ajudar. El sant pare va treballar perquè el deixessin anar”

“A la presó va veure torturar gent, però a ell no el van torturar. Franco no li va deixar acabar la carrera”

A les monges franceses un dia a la setmana feien català. La resta tot ho fèiem en francès
Tenint una botiga a Badalona havies d’anar amb compte perquè teníem clients de tota mena
A mi i al meu marit ens hauria agradat ser independents. Em sembla que tard o d’hora ho serem

Montserrat Soler Gasset (Badalona, 1923) compleix 102 anys a la residència Allegra de Sabadell acompanyada de familiars el dia de la Mare de Déu de Montserrat, el 27 d’abril. Aquesta entrevista és un regal d’aniversari molt especial per a la comptepartícip, subscriptora i lectora de l’Avui més longeva de les que hem entrevistat fins ara en aquesta sèrie. Cent dos anys. Més d’un segle de vida, mig del qual l’ha passat llegint i fullejant les pàgines de l’Avui, amb especial predilecció per la informació política catalana i els mots encreuats.

Visitem la residència on Montserrat Soler encara rep cada dia El Punt Avui i ens la trobem acompanyada de familiars per part de la seva germana bessona, Josefina, que va marxar a Aragó i ja va morir. El seu fill Francisco Javier Maza Soler va néixer a Lanaja, als Monegres, Osca, però parla perfectament el català perquè la seva mare, la germana de Montserrat Soler, l’hi va ensenyar de ben petit. Actualment viu a Saragossa amb la seva dona Ascensión Gutiérrez, que casualment també té una germana bessona.

Un dels seus fills i net de la Montserrat, l’Antonio, no s’ha volgut perdre la celebració del 102è aniversari i aquesta entrevista. Entenen perfectament el català tot i no haver viscut a Catalunya. El net ha vingut acompanyat de la seva xicota, Paola, colombiana, que parla de “la tieta” amb admiració militant i profunda. Per a ells, la Montserrat és un símbol de lluita silenciosa i d’obstinació per Catalunya. El marit de la Montserrat, Armand Ferrer Vilà, va ser aviador de l’exèrcit republicà i pilotava un caça soviètic Polikarpov I-16, conegut popularment com a Mosca, quan va caure al front de l’Ebre a mans dels franquistes. Va poder salvar la vida.

La història de Montserrat Soler i del seu marit, que va morir el 1994, Armand Ferrer, a nom del qual anava la participació de l’Avui el 1976, segons consta a les llistes publicades pel diari als inicis, és apassionant perquè ens ajuda a entendre la fortalesa dels comptepartícips i la seva resistència com a subscriptors i lectors des de fa mig segle.

Per a famílies com la Montserrat, l’Armand i la seva filla Margarida, que havia fet de professora a l’institut de batxillerat Arraona de Sabadell i va morir el 2011, l’Avui és militància amb el català i compromís insubornable amb Catalunya. Sona molt grandiloqüent, però realment és així, només cal veure com conserva el seu domicili de Sabadell, amb els quadres dels presidents Macià i Companys, el cartell de Joan Miró per a l’Avui i el mític dibuix de Cesc publicat al diari que diu “Així, ara, ja només ens falta l’Estatut?” penjats a les parets del menjador. Un menjador que anomenen “sala de la República” per la iconografia catalanista. I també cal veure quins són els records més frescos i espontanis d’aquesta lectora de 102 anys que manté la subscripció de l’Avui amb altres causes de país com Òmnium Cultural, l’Orfeó Català, Amics de Montserrat i la Unió de Mares de Sabadell.

Filla de Josep Soler Ginestà i de Margarida Gasset Martí, que eren de Terrassa i se’n van anar a Badalona, la Montserrat va créixer i va treballar fins que es va casar amb l’Armand a la Granja Badalonesa, que feia els iogurts i quefir DAMI. Allà es van conèixer amb l’Armand Ferrer (1917-1994), que va tenir molts problemes per trobar feina passada la guerra i el seu empresonament per l’assenyalament com a aviador republicà. Es van casar el 1948 i ell finalment va trobar feina a l’empresa Bombas Bloch. Els dos grans amors de Montserrat Soler han estat l’Armand i Catalunya.

Montserrat, compleix 102 anys. Com ho porta?
Bé. Em fa tristesa deixar la meva casa, però aquí [la residència Allegra de Sabadell] estic ben cuidada. Aquí s’hi està bé.
Fins ara on vivia?
A Sabadell. Abans havia estat a Sant Quirze del Vallès.
Quant temps fa que és a la residència?
Em sembla que dos anys, no ho sé segur.
Ha perdut la noció del temps?
Sí. Recordo més coses del passat que del present.
Ja em va bé perquè hem de parlar del passat. Vostè i el seu marit eren comptepartícips de l’Avui, oi?
Sí, el meu marit.
Com va anar que es fessin subscriptors el 1976?
Així que va sortir el diari s’hi va fer subscriptor.
Per què?
Perquè era molt català.
I vostè?
Jo també. I tant! El meu marit va ser aviador durant la guerra, i després quan va arribar en Franco el van ficar a la presó.
Quants anys va estar a la presó el seu marit?
Gairebé dos anys. El van condemnar a mort, però tothom el va ajudar. Inclús el sant pare [Pius XII] va treballar perquè el deixessin anar.
Quin any va estar a la presó?
Quan es va acabar la guerra.
Quan el va conèixer, l’Armand?
El vaig conèixer per casualitat. Vivíem a la Rambla de Badalona, i estava enraonant amb unes persones i no sé què vam dir que tots dos vam coincidir. A partir d’aquell moment ell... [Riu]
Tots dos vivien a Badalona?
De seguida vam anar a Barcelona, a l’avinguda Diagonal, a prop de la Sagrada Família. Vam viure molt feliços. Ens aveníem sempre molt.
Quants anys?
Quaranta-sis anys, fins que va morir el febrer de 1994. Ens vam casar el 1948.
Van tenir una filla?
Sí, la nena. Es deia Margarita.
Com que eren molt catalanistes es van fer subscriptors de l’Avui?
Sí. El rebíem al seu nom, i quan va morir el vam posar a nom meu. Encara el rebo. Me’l porten aquí cada dia.
Què és el que més llegeix o li agrada del diari?
M’agrada tot. Ara m’han de mirar la vista, però llegeixo els titulars. Abans llegia tota l’actualitat de política catalana i feia els mots encreuats.
Què em pot explicar del seu marit, l’Armand Ferrer?
Estava estudiant a l’Escola Industrial i ja tenia dos cursos de carrera, però no el van deixar acabar. En Franco, a part d’agafar-lo a la presó, no li va deixar acabar la carrera. El meu marit va estar a la presó a Barcelona. Va veure torturar gent, però a ell no el van torturar.
Era republicà.
És clar. Al meu marit li agradava molt volar. Una vegada havia de fer un vol, però el seu pare no l’hi va deixar fer perquè patia molt. Quan va poder, es va fer aviador. A més, Franco va anar molt contra Catalunya, no sé si te’n recordes.
Sí, sí.
[Riu] Com que no li van deixar acabar la carrera va treballar en una oficina per a l’amo de Bombas Bloch. [Fundada l’any 1915, dedicada a la fabricació de bombes rotatives. L’empresa continua operant sota el nom de Bombas Bloch SL, però té la seu principal a Massalfassar, País Valencià.] Tothom el va ajudar, fins i tot el sant pare de Roma. Era molt conegut.
Per haver lluitat amb l’exèrcit republicà?
Sí, i el van ajudar perquè després de la presó el deixessin treballar.
Ell estava a l’oficina de Bombas Bloch?
Sí. Era molt intel·ligent. [Riu]
Vostè es va quedar a casa?
A casa meva teníem una botiga de lleteria i també fèiem iogurts i quefir. Treballava, però com que constava la meva mare no tinc jubilació. Tinc la jubilació del meu marit i està bé. [També té una paga per haver estat militar de la República, reconegut a la llei de memòria històrica.]
La granja en quin carrer de Badalona era?
Al carrer de Mar de Badalona. Els iogurts i quefirs que fèiem els repartíem a totes les botigues de Badalona.
On va aprendre el català?
El vam aprendre –i jo sempre parlo en plural perquè soc bessona i ens aveníem molt– anant amb unes monges franceses a Badalona. Cada setmana feien un dia català. La resta tot ho fèiem en francès. Preferíem el francès al castellà. [Riu]
Per què van decidir aquest ensenyament els seus pares?
Per no apuntar-nos a una escola on castiguessin el català. A l’escola [pública], si una nena parlava català al pati la castigaven. Després la meva filla va anar al Liceu Francès, a Barcelona.
Per què van fer aquesta elecció?
Per evitar això que passava. A l’escola francesa hi havia més llibertat.
Del diari què més em pot explicar?
Ara no el puc llegir gaire perquè no hi puc veure gaire bé. M’han de tornar a graduar les ulleres. Llegeixo només els titulars.
Com van viure la sortida de l’Avui?
Va ser una gran il·lusió.
Van escriure alguna carta al director de l’Avui?
Sí, alguna vegada el meu marit va publicar alguna carta. Guardàvem molts retalls del diari.
Eren catalanistes, republicans o independentistes?
Catalans i republicans. Tinc sort que aquí cada dia me’l porten [el diari]. Sempre miro els titulars.
De l’actualitat, com veu les coses? Què opina del món d’avui?
El món podria estar millor. M’agradaria ser independents.
En quin moment va tenir consciència que Catalunya podria ser un país independent?
Sempre. De tota la vida. Jo tenia un carnet de la República Catalana.
Vostè ha militat en algun partit polític?
No, no. Militants, no. De pensament, sí. Tenint una botiga havies d’anar amb compte perquè teníem clients de tota mena.
Ben cert.
Tinc un llibre de poesies catalanes i ara estic aprenent un tros d’una poesia d’en Macià.
Ah, sí?
Sí. [Riu]
El president de la Generalitat que més li ha agradat quin era?
En [Francesc] Macià. Jo recordo quan va morir i vam fer cua per anar al seu funeral. Devia tenir catorze o quinze anys. Era una nena grandeta. I des de petita, molt catalanista.
La seva germana Josefina també ho era?
Sí, totes dues. Érem bessones.
A part de Francesc Macià?
En [Lluís] Companys. També el recordo molt bé.
I dels presidents de la Generalitat més recents?
Tots m’han agradat. En Puigdemont molt, també. No sé si tornarà.
Hi ha una amnistia per aplicar.
Ha de tornar. Ha de tornar. No sé si ho arribaré a veure.
Si torna aquest any...
Aquest any sí, però si triga...
Com va viure el referèndum de l’1 d’octubre?
Vaig anar a votar a Sabadell, sí. També al d’abans [la consulta del 9-N del 2014]. Em van acompanyar. Sempre que he pogut hi he anat, a votar.
De tot el que ha fet a la seva vida, què li ha agradat més?
M’ha agradat tot el que és Catalunya. A mi i al meu marit ens hauria agradat ser independents. Em sembla que tard o d’hora ho serem.
És optimista?
Jo crec que sí. M’agradaria.
Encara és sòcia d’Òmnium?
Sí. I amb la Unió de Mares he fet moltes excursions.
Quines eren les seves aficions?
Tant la meva germana com jo estàvem molt lligades a la botiga perquè no tancàvem cap dia, ni els diumenges. A part del taulell, teníem molta feina a fer iogurts i quefir i repartir-los a totes les botigues de Badalona. Però les meves aficions eren llegir llibres i tocar el piano. Vaig tenir un professor particular per aprendre’n. Trobo a faltar el piano. Aquí no el puc tocar.
De la Nova Cançó, quan surt l’Avui, quins cantautors li agradaven més?
Tots. En Joan Manuel Serrat. [...] M’agradaria poder-lo entendre millor [a l’entrevistador]. He parlat amb la doctora i m’ha dit que a poc a poc ho corregiré.
Què li falla, l’oïda?
No, de sentir hi sento molt. El problema és no entendre el que diuen. Necessito que algú de la família em faci d’intèrpret.
Cinquanta anys després el diari li dedicarà dues pàgines com a reconeixement al seu suport.
Ah, sí? Està bé. Gràcies a tots els subscriptors aguanta el diari.
Moltes gràcies.

KTotes les entrevistes d’aquesta sèrie a: https://www.elpuntavui.cat/canals/series/avui-50.html



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Has superat el límit de 5 articles gratuïts d'aquest mes.

Continua llegint-nos per només

1

Passi d'un dia

48

Subscripció anual

Ja ets subscriptor?

Inicia sessió

[X]