Avui, 9 de juny, fa 155 anys de la mort de Charles Dickens (1812-1870), un escriptor atemporal que en l’actualitat continua sent una referència per a tots aquells que es volen endinsar en el món de la literatura i l’art de crear històries. I no només pel que fa a influència, ja que Dickens és un dels autors més llegits del món avui dia i segueix molt present en la cultura popular. Això no és degut només a la seva capacitat de narrar, sinó també al seu talent per escriure d’una manera molt avançada al seu temps, amb una lírica privilegiada que arribava a tots els públics, colpejant a tots de la mateixa manera amb el seu missatge esperançador enmig d’una societat industrial plena d’injustícies i amb una estructura social totalment desigual.

Aquest pensament de Dickens sobre el món en què vivia no va venir d’un dia a l’altre. Charles no va tenir una vida senzilla. Després d’una infantesa plena de felicitat, als dotze anys va veure com el seu pare, un funcionari afable però despreocupat, era empresonat perquè no pagava els seus deutes. El jove Charles va veure’s obligat a subsistir pel seu compte i va entrar a treballar en una fàbrica de tints. Però tres anys més tard la situació va canviar, quan va rebre l’herència de l’àvia materna. Va poder tornar a estudiar i, quan va sortir del centre, va entrar a treballar en un bufet d’advocats i, més tard, al Morning Herald, on va esdevenir un dels corresponsals al Parlament britànic. Va ser precisament aquesta feina la que el va començar a encaminar cap a la carrera d’escriptor. Va publicar, sota el pseudònim de Boz, diversos articles inspirats en la vida diària de Londres, acompanyats d’il·lustracions de Cruikshank i sota el títol Sketches by Boz, i el 1836 va treure la seva primera novel·la, Els papers pòstums del Club Pickwick, concebuda originàriament com una sèrie d’episodis humorístics.

Amb la seva segona novel·la, Oliver Twist (1837), es va convertir en el primer autor que va fer protagonista un nen en una novel·la. El crític literari Harlm Bloom considerava que la clau del seu èxit era que Dickens ens convidava a llegir-la com si poguéssim tornar a ser nens. En ella denunciava la desprotecció dels infants i ho feia amb una prosa senzilla, clarivident i plena d’aquella intensitat de la infantesa.

David Copperfield (1848) va ser l’altra gran novel·la amb què va donar la volta al món. Narrada des de la primera persona, reprenia aspectes autobiogràfics de la seva joventut i criticava la societat anglesa i el sistema. Ho feia a través d’un protagonista, David, amb un gran coratge per tirar sempre endavant, i un antagonista, Uriah Heep, fraudulent i manipulador, que finalment acabava a la presó.

La botiga d’antiguitats, Cançó de Nadal, Temps difícils... En total van ser setze les novel·les que van veure la llum, i Dickens va ser considerat el més gran novel·lista de l’era victoriana. Els crítics van celebrar la seva mestria en la prosa, la seva capacitat d’inventar personatges memorables i el seu poder de sensibilització social. Però no va estar exempt de crítiques. Algunes veus de l’època veien els seus personatges massa grotescos, els esdeveniments poc probables i un excés de sentimentalisme. Tot i això, avui dia es consideren les seves obres uns documents majestuosos per poder conèixer una mica millor com era la vida d’aquella època, i moltes d’elles han estat adaptades al cinema.

A casa nostra, Dickens va arribar amb força retard, com molts altres autors de la literatura anglesa. Va caldre esperar fins a la generació noucentista perquè fos traduït. En la dècada dels anys vint i trenta, Josep Carner va traduir en un gran català Una cançó nadalenca, Pickwick: documents pòstums del Club d’aquest nom, Grans esperances i David Copperfield. A l’inici dels vuitanta, va ser Ramon Folch i Camarasa qui va traduir Temps difícils, i en els darrers anys hem tingut les magnífiques traduccions de Xavier Pàmies d’El Casalot i de Gabriel Planella de Cançó de Nadal.

Va tenir un accident vascular cerebral el 8 de juny del 1870 i va morir l’endemà, a l’edat de 58 anys.