Diumenge passat, a Palestina, com en altres indrets del món, les tensions continuaven. A la catedral de Girona, tanmateix, se celebraven els 500 anys del naixement del compositor transalpí Giovanni Pierluigi da Palestrina, tot un excels combinador de l’expressivitat del so i de la paraula. La similitud entre els dos onomàstics ens fa pensar inevitablement en la constitutiva dicotomia grisa de la condició humana: per una banda, sembrem la destrucció, el caos i el dolor, mentre que per una altra som també capaços de crear formes entelèquies de bellesa, gaudi i benaurança.

El concert , organitzat per l’Auditori de Girona i protagonitzat per l’excel·lida agrupació vocal catalana O Vos Omnes, articulava també els seus propis binomis: l’homenatge, en efecte, era extensiu a Felip Pedrell, eminent musicòleg de Tortosa, que va recopilar i revifar l’obra del gran compositor castellà Tomás Luis de Victoria –el qual, per cert, havia estat deixeble del mateix Palestrina a Roma. Per una altra part, el programa Palestrina i Victoria. La mirada de Felip Pedrell es desplegava de manera essencial al voltant de la dualitat entre els dos mestres de la polifonia, alternant les composicions homònimes d’un i de l’altre. Adeliciats, els assistents van poder així escoltar emmirallades ambdues versions de motets com ara Pueri Hebraeorum, Alma Redemptoris Mater o, entre d’altres, Ave Regina Caelorum. Aquesta última antífona, sens dubte, la més inspirada i sumptuosa de totes, va merèixer legítimament repetició en el bis.

Més en complementarietat que no pas en antagonisme –que l’art és un ofici, no una competició–, les notes de l’italià van sonar més lumíniques i metafísiques, mentre que les de l’espanyol apareixien menys circulars i més florejades, fent ferms passos de la seguretat del renaixement cap a l’experimentació frondosa del primer barroc. Omplint l’espai i el temps amb les simbiòtiques veus, els intèrprets van fer-hi tota la justícia, desenrotllant un cant límpid, amb superlatives modulacions i una impecable claredat en la dicció: una singularitat levitant, que va jugar en diferents maneres amb l’espacialitat de la nau gòtica. Així, per un costat, l’ensemble no sempre es va situar junt al públic, sinó que reculava ocasionalment (i apropiadament) fins al cor de l’altar. Per l’altre, es van aprofitar amb tota la naturalitat, i com una ablució ritual, tots els segons de la meravellosa reverberació que propiciava la circulació de l’aire entre els extensos metres cúbics de la pedra catedralícia. Principi i corol·lari de bellesa, la música va arribar així esplèndida i salvífica a les aurícules i a l’hipotàlem dels oients, amb puresa bacteriològica i orgànica com aigua d’alta muntanya.

Infiltrant-se amablement al mig de la vetllada, també vam poder escoltar en estrena absoluta un Kyrie signat pel director i fundador del grup, Xavier Pastrana, el qual movia gràcil els braços com ales, fent volar els compassos. L’opus va deixar molt bona impressió, arrencant amb un melodisme jovial i endinsant-se després en densitats més boscoses i mistèriques.

El conductor feia servir una tauleta electrònica com a diapasó, però el dispositiu el va trair, accionant una gravació que va deixar momentàniament atònits tant els músics com l’audiència, just al final del motet Popule Meus. Afortunadament, també es tractava d’un registre polifònic, així que no va desentonar gaire de l’exercici i de l’epicentre de la beatitud: només va constar d’una fuga un pèl excèntrica en aquest viatge de purificació hialurònica i espiritual a través de la música.