En el grup de treball format íntegrament per tècnics que vol constituir el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) per decidir el futur de les pintures murals de Sixena, es trobarà a faltar Gianluigi Colalucci, el restaurador de la Capella Sixtina. Colalucci va morir el 2021, però cinc anys abans va voler donar la seva opinió sobre el controvertit trasllat. Ho va fer en primícia a aquest diari, i va ser contundent: “Jo no mouria les pintures de Sixena del MNAC.” Convé recordar ara les seves paraules perquè des d’Aragó les estan tergiversant sense escrúpols, fins al punt tòxic de presentar-lo com una veu a favor de la seva causa, cosa que ja li van fer en vida i li va causar una enorme angoixa. El Punt Avui conserva el correu electrònic que l’advocat de l’ajuntament de Vilanova de Sixena li va enviar insistentment perquè signés una declaració amb afirmacions que ell mai havia dit en defensa de la restitució de l’obra al cenobi. Malalt i deprimit, Colalucci va confessar als seus cercles més íntims que no havia viscut mai res semblant amb gent que “no coneix els límits de la decència.” Les fakes news també s’han escolat en aquest conflicte i cal combatre-les perquè hi ha molt en joc.

La màxima autoritat del món en pintura mural coneixia bé els frescos medievals procedents del monestir. En una conversa telefònica amb El Punt Avui, a mitjan de setembre del 2016, dos mesos després que el jutjat de primera instància d’Osca dictés sentència, va insistir repetidament sobre la conveniència de no tocar-los, ja que això suposaria un greu perill per a la seva conservació.

Tot d’una deixava clar que la millor situació per a una obra d’art sempre és que “estigui al seu lloc originari i natural”. Però advertia que hi ha importants consideracions de tipus tècnic que desaconsellen el trasllat del conjunt de Sixena: “Les pintures van ser tallades en molts fragments que estan muntats en suports de fusta i, per tornar-los a instal·lar, seria necessari recompondre’ls i refer-los, i això no garanteix que tots els esforços de conservació que s’han fet fins ara tinguin un bon final.”

Per a Colalucci, el desmuntatge de les pintures podria suposar “un problema gros”. “En aquests moments, els talls entre els fragments no es noten, són talls molt nets. Si es desmunten, caldria amagar els talls i el resultat podria ser horrible. I més tenint en compte que els murs de la sala capitular del monestir podrien no estar en bones condicions: s’han canviat molts materials, podrien estar humits... Per això és millor no moure res.” El monestir està situat sobre un terreny pantanós i, ja des del moment mateix en què es va fundar, al segle XII, ha tingut problemes d’humitats.

El restaurador italià advocava que una bona solució per a Sixena seria una reproducció, “sense amagar en cap moment que és una obra falsa”. “Ja sé que aquesta solució no agrada a molts i provoca polèmica, però s’ha fet en altres llocs i ha funcionat. A mi sempre m’han semblat bé aquest tipus de còpies”, apuntava. El que seria ideal, segons Colalucci, és que les pintures de Sixena lluïssin al seu lloc, però, per desgràcia, “són obres que han afrontat una història i unes vicissituds tals que avui ja no és possible moure-les, tècnicament parlant”. A més, concloïa que “les pintures estan bé allà on són, perquè estan ben conservades i perquè al MNAC en pot gaudir tothom.”

Les afirmacions tan ben argumentades de Colalucci van caure com una gerra d’aigua freda a Aragó. Poques setmanes després, El Diario del Alto Aragón publicava unes presumptes declaracions seves a favor del trasllat. La notícia es basava en una conversa que l’expert en pintura mural va tenir no amb cap periodista sinó amb l’advocat de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena. Immediatament, el reputat especialista va enviar un correu electrònic a El Punt Avui per deixar clar que no ha canviat de posició (“les pintures són inamovibles”) i que l’article del mitjà aragonès havia “falsejat maliciosament” amb frases que “mai he dit”.

En l’escrit que va enviar a El Punt Avui, Colalucci va desmuntar totes les mentides que havia difós la premsa d’Aragó. Una que el va molestar especialment és la que tancava l’article pseudoperiodístic. S’hi deia que el restaurador de la Capella Sixtina havia constatat en un projecte per a la conservació de les pintures encarregat pel MNAC, el 1992, que les obres s’havien degradat “un 33 per cent a causa de la mala conservació que han tingut a Barcelona”. “In cauda venenum, deien els romans: el verí és a la cua, com es veu en aquesta última frase que mai he pronunciat ni escrit perquè mai l’he pensada. Aquesta frase és palesament hostil cap a mi perquè ha estat inventada i afegida per desacreditar-me davant de tots aquells que m’estimen a Espanya”, sostenia un dolgut Colalucci.

Com ja havia fet en l’entrevista, insistia que el trasllat seria “moralment just i respectuós”, però que després d’estudiar les pintures havia vist que tècnicament són “inamovibles”. I afegia que “les delicadíssimes i crítiques operacions de muntatge i desmuntatge estarien amenaçades per mil insídies i continus perills”.

L’eminent restaurador va enviar un segon article a aquest diari després que el jutjat d’Osca paralitzés temporalment el retorn de les pintures al monestir, a l’espera del que decidís el Tribunal Suprem. El vam publicar íntegrament, el gener del 2018, amb un títol ben eloqüent, Col·lecció del món:

“La sentència que suspèn el trasllat dels frescos avui en dia conservats al MNAC a la sala capitular del monestir de Sixena sembla que hauria tingut en compte la meva opinió sobre el perill de l’operació. Em sap greu per qui lluita pel retorn d’aquestes pintures al seu lloc d’origen, però estic content per la seva momentània inamovibilitat del MNAC, on estan ben conservades i ben exposades.

Des de fa més d’un any no seguia aquest cas i no m’hauria interessat una altra vegada si la sentència del jutjat d’Osca no hagués despertat la premsa i el meu nom no s’hagués citat novament gairebé arreu, no sempre amb intencions benèvoles. Però no pretenc polemitzar amb ningú.

Ara es parla de posar la instal·lació de l’aire condicionat a la sala capitular del convent abans que s’hi mostrin els frescos, i hi haurà discussions al voltant d’aquest argument tècnic, com si només la climatització tingués propietats taumatúrgiques per als frescos. En canvi, el tema és bastant més complex. Però no parlaré més d’arguments tècnics.

Després d’un any he madurat una altra idea: temo que al trasllat dels frescos del monestir de Sixena hi seguiran altres demandes de restitució, i així, obra rere obra, al llarg dels anys, el Museu Nacional d’Art de Catalunya, que representa la col·lecció més important del món d’art català, es reduirà a la categoria de museu de províncies i es perdrà aquell gran centre d’estudis que és ara. Crec que aquest és el risc que s’hauria d’aturar.

Que quedi clar que em sento perfectament neutral i que defenso el MNAC per allò que representa per a la cultura mundial, i si el MNAC està a Barcelona per mi no té importància, perquè hauria pres la mateixa iniciativa si hagués estat a Andalusia, València o Aragó.

Conec les recomanacions de la Unesco sobre la restitució de les obres als seus llocs d’origen i les comparteixo en el cas d’expropiacions recents. No les comparteixo en el cas de les expropiacions antigues o velles i posades en un context històric. El cas del Museu Nacional d’Art de Catalunya mereixeria una llei que reconegués a la col·lecció el seu alt valor d’unitat i en virtut d’això n’impedís el desmembrament.

Sé que políticament aquest és un moment molt complex i que serà dificilíssim fer convergir els interessos del Parlament espanyol i el català, però aleshores s’hauria, si més no, d’intentar la implicació de la Unesco per tal que es formi un comitè científic internacional que examini la proposta, estudiï els problemes i manifesti un dictamen.”