'Sóc gamberro de primera i no conec cap actor que no ho sigui'

Vostè és un humorista o un actor amb vis còmica?

Actor i prou. El que passa és que la gent em coneix més pel registre humorístic, però he fet drama, això sí, sempre al teatre, i per aquest motiu el gran públic no m'hi identifica.

Vostè explica que de ben petit s'enfilava a l'escenari i de seguida captava l'atenció de la gent.

Tinc una vis còmica innata i és el que em dispara. Als 10 anys ja imitava els professors cada final de curs i feia teatre a l'escola.

Hi ha actors als quals s'associa amb un director o amb una companyia... Vostè va per lliure?

Se m'associa amb la Clara Segura, amb qui he fet diversos espectacles i la sèrie Vinagre, a TV3. Amb la Clara ens coneixem des del meu debut a El alcalde de Zalamea i des d'aleshores hem treballat junts sempre que hem pogut. De fet tenim una companyia i hem fet dos espectacles que ens han durat més de tres anys cada un. Però també fem molta feina per separat.

El disc que acaba de treure, Napoli, i la presentació que en va fer a L'Auditori de Barcelona, ¿són un parèntesi en la feina d'actor o pensa dedicar-s'hi?

Més que un parèntesi és una voluntat. Porto molts anys amb la música, sóc un obsés i, finalment, em vull manifestar treballant a través de la música perquè és una via d'expressió molt rica i plaent. Com a actor, a més, cantar és un gust perquè és una manera d'interpretar.

Vostè és autor de música i lletra de les cançons del disc. Què és primer a l'hora de compondre?

Quan componc, ho faig alhora, lletra i música. Sempre davant el piano, com si fos una partitura, i a sobre de la lletra hi vaig posant els acords.

Per què ho ha fet en italià?

Cantar en català per a mi és molt gros, perquè és la meva llengua materna i d'entrada em feia molt respecte. L'italià em serveix per crear un personatge. I a Napoli, que és la primera composició, la meva veu sona a narrador de faula. A mesura que el disc avança hi he posat temes més personals i íntims, homenatge a la mare, o al pare que va morir i, a poc a poc, la veu es va assemblant cada vegada més a la meva veu. I així fins que a L'Auditori vaig cantar Anna, per sorpresa i sense dir-ho a ningú, que és el primer tema en català i té molt d'èxit. L'italià m'encanta, és molt musical, sóc fan de la cançó italiana i m'ha servit per llançar-me a la piscina. Diuen que m'assemblo al Paolo Conte, perquè la meva veu és molt greu, però el meu referent és el Lucio Battisti, que és un gran poeta, i també Pino Daniele.

¿Interpretar diversos personatges li serveix per preservar la seva autèntica personalitat?

Segurament sí. Vaig construint personatges, però al final la màscara cau i sóc jo mateix. És el treball més intens que he fet, perquè parlo de la mort, de la solitud... M'adono que aquesta obsessió la tinc des de molt petit i n'he estat molt conscient i l'he assumida.

¿Viure en un ambient relacionat amb el món artístic ha facilitat o ha complicat la seva orientació cap a la interpretació?

La meva opció ha estat totalment respectada en l'entorn familiar. Per mi la família és molt important, és on m'he sentit molt protegit i he viscut el drama de l'art. Quan el meu avi tenia la inauguració d'una exposició, patia, es posava molt nerviós. Quan jo vaig dir que em volia matricular en l'Institut del Teatre, a casa hi va haver una reacció de "pobre tio, no sap on es fica", però alhora hi va haver una acceptació absoluta, una manera de dir "som així i no hi podem fer res".

La seva sortida del Polònia és definitiva?

No, només ha estat un descans per a mi. Volia preparar i fer bé el directe de L'Auditori i tenia Vinagre, que m'obligava a estar-hi molt a sobre.

Els personatges que ha fet al Polònia, ¿surten de la seva percepció o de les propostes dels guionistes?

Cada polític que s'imita té el seu perfil i l'actor fa de bufó de la cort, escull allò que més li escau i pot emprenyar el personatge i més pot servir de catarsi a la societat. Per tant, jo intento destacar aquestes coses.

¿Això l'obliga a estar molt pendent de l'actualitat política?

El meu treball no és tant de documentació sinó d'observar el personatge, veure com parla i intentar crear un personatge. Més que imitar-lo, es tracta de recrear-lo.

¿Ha patit les reaccions de personalitats que no es considerin ben tractades al Polònia?

No, però penso que no deu ser gaire sa passar-ho malament quan algú t'imita. Per nosaltres, el Polònia, és un gaudi. Sí que ens diuen que a un polític el deixem més bé que a l'altre, però són preocupacions dels de la família de l'un o de l'altre. El Polònia fa el mateix amb tothom.

Vostè és una mica gamberro, oi?

Sóc un gamberro de primera i, de fet, no conec cap actor que no ho sigui.

¿Nàpols i el fet de cantar en italià li serveixen per descobrir una altra cara?

Nàpols és un lloc que no és ni Itàlia. És un teatre. "Vedi Napoli e muori", deia l'avi. Quan vaig anar a Nàpols em vaig enamorar de la ciutat i del nen gamberro italià que porto dins i em vaig dir donem-li sortida. Els catalans tenim una rauxa massa amagada i ens hauríem de deixar anar més, com a l'Empordà. El meu català ideal és l'empordanès, perquè sap treure la rauxa.