Adéu, mestre

Els arbres més grans també cauen, els soldats més valents també són abatuts. No cal més perspectiva per valorar l’obra de Baltasar Porcel, que s’eleva majestuosa dins la nostra literatura com la de cap altre novel·lista des de Mercè Rodoreda. Porcel, però, va més enllà, aposta per un model de novel·la total, com els grans del XIX, una novel·la que explica el nostre temps i l’avalua. Si observem d’on prové ens adonarem de la importància de l’escriptor en el conjunt de la literatura catalana. Porcel arriba a una cultura ferida de mort i ho fa de la mà d’un personatge fonamental, Joan Triadú, que l’allotja a Barcelona i segurament incita el geni del jove d’Andratx. Porcel no defraudarà el crític, com gairebé mai ho farà amb la crítica, que respondrà globalment de manera positiva als girs i coherència de la seva novel·lística.

Porcel ve de Pla, però Pla es queda com a prosista i periodista. Porcel ve de Joan Fuster, però Fuster es queda com a assagista, columnista i poeta clandestí. Porcel ve de Luján, però Luján va limitar el tronc central de la seva producció al periodisme. Els altres grans bàsicament van viure pels territoris de la poesia, fins i tot quan feien novel·la o contes (Perucho, Palau i Fabre, Blai Bonet, Espriu, Bauçà...). Tots tenen un gran valor, però Porcel els va superar en força i arrogància literària. Tots ells eren animals nobles, però Porcel tenia la fúria i la bravura d’un toro o un lleó. I no es va limitar a fer-ho durant un cicle o un període inspirat. El geni de Cavalls cap a la fosca (1975) reapareixeria en un registre més poètic a Les primaveres i les tardors (1986) i com un volcà a L’emperador o l’ull del vent (2001), una declaració d’intencions sobre com podia perpetuar-se la novel·la del XIX amb un estil viril i modern. És violent en l’acció i delicadament barroc en les descripcions. La novel·lística de Porcel podria comparar-se a l’èpica de Norman Mailer, a l’explicació de l’individu de Saul Bellow o als interrogants sobre la història personal i col·lectiva de Philip Roth. Si hagués sigut americà, tindria tantes medalles com els tres esmentats, però aquí ens costa una mica més veure les coses, potser per la miopia que provoquen els territoris petits o tancats. Ell va intentar fer el país cosmopolita des de diferents plataformes, obrir-lo una mica, tal com ell era.

Home d’acció
Seguint els paràmetres d’un tipus de narrativa de qualitat, involucrant-se en els models sorgits per les lectures de Nietzsche, Porcel va apostar per ser un home d’acció. En una magnífica entrevista del jove poeta Pere Antoni Pons –dins el llibre Tot són veus, tot són mons–, Porcel ho sintetitza en una de les seves respostes: “La vida és acció. Escriure un llibre, pujar una muntanya, estimar. Les coses que no es resolen mitjançant acció es podreixen. He tengut sempre molt clar que el món és ample i apassionant. Les idees també són accions. Les idees que no es tradueixen en fets, no m’interessen”.

Me’l va presentar el 1986 Mercè Guillén, cap de premsa d’Enciclopèdia Catalana. Jo l’admirava pels articles de La Vanguardia perquè donava espai a escriptors que començaven, poetes contraculturals, llibertaris i altres heterodoxos. A la seva casa de Vallvidrera ens va ensenyar el retrat de Bakunin, ens va parlar de la seva fascinació per la Xina revolucionària, per les arts plàstiques i els viatges, i es va mostrar hospitalari amb el grupet de joves que el vam anar a visitar en diferents ocasions. Em va encantar la passió amb què recordava els vells anarquistes de l’exili, com Joan Ferrer, de qui va escriure una biografia gloriosa, La revolta permanent, que va obtenir el premi Espejo de España del 1978 i que va ser publicada en la col·lecció del mateix nom que dirigia Rafael Borràs Betriu. En el segon tom de les seves obres completes la va traduir al català dins un volum titulat Reis, polítics i anarquistes, on el llibre sobre Ferrer o una entrevista ben interessant amb Frederica Montseny s’alternen amb estadistes com el rei Joan Carles, el president Jordi Pujol o el malaguanyat Josep Pallach, pels quals Porcel sentia una simpatia tan gran com pels llibertaris derrotats. Així era i així va ser la vida de Baltasar Porcel, del iot d’un monarca fins a la taverna o el pis humil d’un militant anarcosindicalista.

Mirava la ciutat des del seu despatx de la torre del banc Atlàntic a Balmes-Diagonal quan dirigia l’Institut Català de la Mediterrània i et podia assenyalar on s’havia enamorat, on havia conegut un poeta ja oblidat o discrepar obertament sobre el poder mentre hi col·laborava. Era un home que s’havia fet a ell mateix i se’n sentia orgullós.

Intel·lectual influent
Quan parlàvem de literatura era un crític taxatiu, ofici que practicava a les columnes quan li cridava l’atenció algun llibre. Sobre la seva obra, m’havia recomanat Els argonautes, Difunts sota els ametllers en flor i Les pomes d’or mentre jo li parlava de les tres esmentades abans i de Solnegre, una obra d’iniciació, marcada per un profund existencialisme, que augurava l’aparició d’una veu trencadora i intensa. Des dels primers esbossos dels seixanta fins al cicle format per Ulisses a alta mar, El cor del senglar i Lola i els peixos morts, Porcel ha alternat els mites de la mediterraneïtat amb la descripció de la societat de consum, els personatges marginals amb els que mouen el món. Ell era totes dues coses, l’artista bohemi i l’intel·lectual influent. Sé, però, que li agradava més el primer paper i que hauria estat tant o més feliç en una cala de les Balears evocant i inventant aventures d’herois perduts que en alguns llocs on va anar a parar.

Porcel va desplegar la seva obra bàsicament a través de la novel·la i del periodisme després de descartar el teatre i de no apostar per l’assaig, potser per por d’involucrar-se en el terreny d’unes ideologies que, com deia el seu amic Joan Fuster, s’acaben convertint en neurosi.

Cultura subsidiària
Des del tumor i les operacions havíem coincidit en diferents actes. Com un guerrer, duia una cicatriu que li travessava el cap per un dels laterals, però es mostrava optimista, ple. Aparentava escassa preocupació per la malaltia i la donava per superada, amb detalls mèdics en què sorgia el periodista inquiet i curiós que també va ser. En l’entrevista esmentada de Pere Antoni Pons deia: “La malaltia m’ha curat. M’ha depurat de ràbies, amargors, decepcions”, argumentant el paper subsidiari que li han donat a la cultura els polítics. Preferia recordar alguns dels seus amics brillants, fer un retrat en tres línies de Joaquim Molas, Joan Triadú, Josep Pla, Rosa Cabré, Carme Riera o dels seus fills que perdre un minut en hipocondries narcisistes. Fins i tot en aquest aspecte era admirable. Molas el va definir com “un dels animals literaris més voluminosos del final de segle”. Si hagués sigut un boxejador hauria sigut de la categoria del pes pesant. Si hagués sigut un púgil hauria destacat encara més perquè en la boxa es valora més la força, la tècnica i l’estratègia que en la literatura. Estic segur que hauria sigut campió del món fa anys. Els suecs han tornat a perdre una altra oportunitat d’un Nobel merescut. Pitjor per a ells.