Torna el gegant Porcel

Quatre mesos i mig després de la seva mort, ocorreguda l'1 de juliol, un llibre miscel·lani mostra el gegant literari de Baltasar Porcel en tota la seva versatilitat de novel·lista, assagista i periodista. El cel i la terra segons Baltasar Porcel, que a partir de dijous que ve serà a les llibreries publicat per Destino tant en català com en castellà, està destinat "sobretot als lectors que saben qui és Porcel però que encara no l'han llegit", diuen al pròleg els dos curadors de l'obra, Alexandre Porcel, fill del desaparegut escriptor, i l'editor Emili Rosales.

Amb tot, l'obra, que recupera i posa de costat per primer cop textos cabdals, també té un interès evident per als fidels seguidors de l'escriptor d'Andratx, entre altres coses perquè arrenca amb el capítol inèdit de la seva novel·la inacabada Els gegants, divuit pàgines de la millor prosa porceliana que deixen al lector un regust agredolç: el plaer del seu inconfusible i poderós estil i la recança de quedar-se a mitges.

El narrador d'Els gegants és un estudiós que es disposa a explicar la peripècia de Joanot Colom, líder de la revolta de les Germanies de Mallorca entre el 1521 i el 1523, quan va ser executat. Un Joanot a qui de petit les dones de la casa ja explicaven rondalles de gegants, que acaben formant part de la seva imago mundi: "Si jo hagués estat un gegant, ni amb cent muls m'hauríeu pogut esmicolar!", brama abans del seu tràgic final.

Reflexió metaliterària
Com anoten Porcel fill i Rosales, es tracta d'"una clara mostra de l'ambició narrativa de l'escriptor, ja que conté el seu llenguatge ric i expressiu, la caracterització d'almenys tres potents personatges, el suggeriment d'una trama des del suposat final cronològic d'aquesta història, i una profunda reflexió metaliterària que planteja el narrador, tot plegat escrit amb un to en què sobresurt una reveladora ironia, en definitiva, el vigorós estil de Porcel".

A part de Joanot, l'emperador Carles V té un paper rellevant en l'inici de la novel·la. La comparació entre tots dos decanta clarament les simpaties del narrador i mostra l'impuls vital que anima la història: "Sembla inqüestionable, però, que Joanot per ventura creia més en els amicals gegants mallorquins que l'Emperador en Déu omnipotent, malgrat la beateria que manifestava. Carles V va expirar al Yuste extremeny corcat i fracassat, les arques arruïnades, ficat dins la tomba molsosa d'una església sinistra en un bosc de boira, mentre Joanot perdia la vida vibrant d'imaginació davant d'un paisatge idíl·lic, indiferent als diners com si es tractés d'un àngel".

Com en tota la seva narrativa, estem davant un text d'acció i idees, d'història i ficció, puntejat de reflexions sobre el sentit de la vida: "Què és un gegant? Una poderosa quimera, una assedegada recerca moral, un alè fosc de l'ancestre que ens amenaça?". O, també: "Joanot llucava el pas del dia en la carrera esclatant del Sol, el de la nit en la Lluna que guaita alada. I això és la vida, l'angoixa del lloc on fuig el temps". I encara: "La vida és un misteri? No, no. Som nosaltres que no n'entenem ni un borrall".

Una mica de tot

A part de l'inèdit, el llibre ofereix una mena de Porcel concentrat: vint-i-una peces més entre capítols de cinc de les seves setze novel·les, un conte, tres parts de l'assaig Mediterrània. Onatges tumultuosos, l'entrevista que va fer a Josep Pla per a Serra d'Or el 1965, el reportatge Les Pitiüses hippies per a Destino del 1969 i deu columnes de La Vanguardia, on va escriure del 1982 al 2009.

Les novel·les triades són Cavalls cap a la fosca, L'emperador o L'ull del vent, Cada castell i totes les ombres, El cor del senglar i Olympia a mitjanit, ordenades per l'època històrica en què transcorre cadascun dels capítols, escollits també en funció de la seva condició d'històries autònomes dins el conjunt de cada novel·la. El conte és Les dones de can Catany, que inicialment havia aparegut com el capítol final de Difunts sota els ametllers en flor i després dins el recull El misteri de l'alzinar i altres contes.

L'entrevista a Pla, un dels mestres declarats de Porcel, no té desperdici. El d'Andratx el descriu: "La paraula, en ell, no és pas un joc ni un mitjà, sinó un fet gairebé màgic -Pla, tan antimàgic-, per damunt del bé i del mal. Com la seva prosa, la seva conversa és una creació constantment en marxa, que en certs moments, per ventura al cap de sis hores d'espurnejar sense aturall, perd ja els límits del que hom pot preveure i engrapant qualsevol tema en fa una dissecció sorprenent, pintoresca, viva, d'un realisme personalíssim i alhora ple del seny més garbellat".

I finalment els articles ens acosten a l'heterodox intel·lectual polític, amb excursions poètiques al seu univers literari. Lluny del tòpic que va situar acríticament Porcel en el pujolisme, s'ha volgut matisar l'etiqueta. "I potser és veritat que Pujol era un mediocre i un pispa, però llavors els qui l'han substituït deuen estar en el subsòl... D'altra banda, em sap greu caure en aquest maniqueisme que solament contribueix a degradar la realitat", va deixar anotat el 29 de juliol del 2005.