Mim Juncà: “Sempre reivindico un territori artístic propi”

Es considera un ninotaire per sobre de tot, el pare espiritual d’una colla d’éssers el·líptics i candorosos que remeten a una quotidianitat inquietant i commovedora. Mim Juncà és un artista discret i senzill, observador i reflexiu, enemic de les grandiloqüències de l’art i el seu entorn.

L’angoixa crear?
M’incomoda. És inevitable dir-ne artístic, del que faig. Però els que formem part del món de l’art preferiríem no tenir res a veure amb l’art. És una paraula desgastada, que ho ha perdut tot. L’art no té res a veure amb el poder, però alhora n’és la màxima expressió. Per això no vull tenir tractes amb l’art.

Incòmode, però crea.
He fet un llibre [El final de la imaginació. Cromos repetits, edicions Crani] amb uns collages de retalls de fotografies de diaris que no he fet jo. D’això, no en puc dir creació, entesa com un poder de treure alguna cosa del no-res. No sóc artista en aquest sentit.

Com afronta el procés de creació?
És un desastre, i ho torna a ser. Als amics, per riure, els dic: “No busco, no trobo”. Reivindico un territori propi. Em reivindico en el no trobar. Sóc pessimista, sí, i m’hi poso amb una vitalitat màxima, a ser pessimista.

I diu que no l’angoixa crear...
Patiment i diversió van de bracet.

No en té la fórmula?
No hi ha fórmules, evidentment. Vaig bandejant d’un costat a l’altre. Vaig avançant a còpia d’errors. No m’agrada res del que faig, estic descontent de tot, però només espero tornar-m’hi a posar.

I el bagatge, no compta per a res?
Tinc 51 anys. Dir que no et serveix el bagatge és una frivolitat. El que passa és que a mi les paraules em descol·loquen: l’experiència és un grau em sona a argot militar. He de reconèixer que hi ha una inèrcia, un hàbit que marca camí, i que l’aventura i la sorpresa existeixen en dosis mínimes. L’art acaba sent gràcies a una mil·lèsima gota d’aigua que fa vessar el got. L’aigua plena per si mateixa no vessa.

Què li ha aportat l’animació?
Amb l’animació he caigut a la trampa. Fa tres anys que m’hi vaig ficar. Abans, l’animació era sinònim de productes industrials i infantils. Ara, amb l’ordinador tot ha canviat. Cadascú pot fer tot solet les seves animacions.

Estem parlant del Mim Juncà dibuixant, i caldria invocar el pintor.
Et diuen: “Aquest encara pinta”, com una raresa, i jo dic: “No, encara no, acabo de pintar ara mateix”. A mi la pintura em dóna coses.

Diferencia en cap aspecte la faceta de dibuixant de la de pintor?
És un drama, la necessitat constant de marcar territoris. És el final de l’art, és el final de tot, i això et permet més que mai crear amb llibertat total. A la pintura li pesa tot, més que al dibuix. Ha estat tan utilitzada per la dreta, manipulada com a instrument ideològic, que tot li pesa més. No tinc tanta por a ser malinterpretat quan faig els meus collages.

La rosa virtual que ha creat per a l’AVUI i El Punt ironitza amb la mercantilització de Sant Jordi. Li agrada la diada?
És indomable, són coses que ja estan pautades. Pitjor és el Nadal. De la rosa virtual que he fet, si s’està dins del cap de les persones que la rebin durant tres segons, ja m’estarà bé.