"Sóc un músic popular"

Segurament una de les coses que més s'han dit i repetit sobre Pascal Comelade és que és un músic difícil de definir, i algunes de les etiquetes que li han penjat són les de músic avantguardista i postmodern. Comelade, però, no es considera ni una cosa ni l'altra. "Res d'avantguardista: sóc un músic totalment popular amb arrels de rock'n'roll i música tradicional", aclareix. "El problema és que en els últims 20 anys a Europa vivim amb dos o tres models musicals, tot el món de la música electrònica i del techno i tot el món de la cançó, i si estàs una mica fora d'aquestes tres postures oficials ja ets el tio difícil de definir".

Sigui com sigui, Pascal Comelade i la seva música de pianets i instruments de joguina són la prova que de vegades no calen paraules per escriure poesia. Ho tornen a demostrar els temes dels dos discos que acaba de treure: Friki serenata i La catedral d'escuradents.

En el primer, onze cançons noves més dues versions, una d'Ovidi Montllor i una altra del clàssic americà dels 50 Ramblin'Rose, tots ells, com sempre, instrumentals. La catedral d'escuradents és una recopilació del bo i millor del catàleg discogràfic de Comelade entre el 1992 i el 2002, tot exhaurit i descatalogat, amb col·laboracions especials de PJ Harvey, Robert Wyatt, Jac Berrocal, Pierre Bastien, Toti Soler....

L'edició porta també dos llibrets: un que inclou crèdits, fotografies, textos (Jaume Sisa, Enric Casasses), dibuixos i reproduccions de portades originals, i l'altre és el catàleg inèdit de l'exposició de les obres gràfiques del mateix Comelade presentada a Ceret i al Museu del Joguet de Figueres.

Treball íntim
Friki serenata és el seu "disc més personal", assegura el músic rossellonès. Després de 30 anys produint un discurs musical ara sent que ha arribat "allà on volia arribar", una cosa que no havia aconseguit amb la resta de treballs -que no són pocs-, en els quals pesaven molt les referències culturals. "La meva creu és que m'interessa tota la música", confessa Comelade.

Part del mèrit d'aquest èxit personal s'ha d'atribuir a "la forma actual de la Bel Canto", l'orquestra que normalment l'acompanya en els seus concerts i que actualment està formada en gran part pels músics de Pau Riba. No es pot deixar de banda tampoc la participació del seu amic i company de viatge: el poeta Enric Casasses, que torna a col·laborar amb Comelade en aquest Friki serenata recitant un dels temes i tocant el triangle.

Nascut a Montpeller el 1955 i establert actualment a Ceret, Pascal Comelade no recorda ni d'on li ve la passió per la música, però sí que els seus inicis van ser autodidactes a partir dels vinils que es comprava, "perquè llavors no hi havia concerts". A principis de la dècada dels 80 va decidir muntar una orquestra d'instruments de joguina, amb pianets i guitarres de plàstic inclosos, que s'han convertit en el segell distintiu de tota la seva música."Porto 30 anys amb aquest material. Són les meves eines de treball i em permeten fer el meu discurs musical".

Des dels 18 anys, que s'hi va instal·lar durant un temps, sempre ha tingut més tirada cap a Barcelona capital que cap a París, fins al punt que se sent "totalment català", cosa que explica perquè "he passat tota la meva vida amb el Casasses fent recitals, amb l'obsessió per tots aquests poetes com Verdaguer, Salvat-Papasseit, Brossa, i després el Pau Riba, el Sisa... i la sardana!". Actualment pocs músics reivindiquen la sardana com ho fa Comelade. "És una forma ultramoderna de la música occidental dels segles XIX i XX. És molt més que folklore", afirma.

Després de tres dècades de trajectòria, la manera d'entendre la música de Pascal Comelade no ha variat: "Jo sóc fill de l'underground total i 30 anys després continuo entenent la música de la mateixa manera, puc tocar al carrer o en llocs tan oficials com el Festival Grec o al Palau de la Música", com ha fet en els últims tres anys.

També és particular la seva manera de treballar. "La música és la meva feina", diu, però "no em passo tota la vida davant del piano, ni tinc cap agenda ni horaris". Cada dos o tres anys, quan té prou material, es planteja fer un disc. "És el meu ritme. Són petits cicles en què canvio l'orquestra, el tècnic de so, el lloc de gravació... Aquesta és la meva manera de practicar la música".

"M'interessa la música"
I posats a treure's etiquetes de sobre, a més de la música difícil de definir i compositor d'avantguarda, encara n'hi ha una altra amb la qual Pascal Comelade no se sent gens identificat. "El concepte d'artista no m'interessa gens. Jo no sóc un actor o un cantant. És com una banda sonora d'una pel·lícula: et pot agradar molt, però t'interessa el tio que la va compondre?".

En definitiva, doncs, no vol que ni el seu nom, ni la seva cara, ni els discos, ni els títols de les cançons -que no són "un joc de paraules" i no responen a cap idea- facin ombra al que realment és important. "M'interessa la música; el reconeixement no vol dir res. Jo pujo a l'escenari i faig la meva feina i res més".