Antoni Bassas: "Parlem dels 14 anys i oblidem l’últim mes"

És el primer de molts dilluns en què ja no s’haurà de llevar quan encara és fosc. Antoni Bassas demana que ens vegem al carrer, en una cafeteria prop de la redacció de l’AVUI, per a la seva primera entrevista després del comiat de Catalunya Ràdio. Diu que encara està una mica “tocat” i emocionalment “tou”. Se li nota, sobretot quan parla dels seus companys de la ràdio i de les mostres de suport dels oients.

Com van les primeres hores sense El matí de Catalunya Ràdio?
Poder-se llevar a les set és fantàstic! Estic molt feliç de marxar amb les mans plenes. Estic molt emocionat de la resposta dels oients i dels companys de la casa i amb moltes ganes de col·laborar a fer que aquesta història d’èxit que ha estat Catalunya Ràdio continuï.

¿Se’n va amb un regust amarg respecte a la direcció de Catalunya Ràdio?
L’altre dia vaig dir que estava trist perquè veia tristesa al meu voltant. Però no és l’única cosa que vaig dir. Estic molt agraït a les successives direccions que m’han permès treballar amb tanta llibertat durant tants anys. Prefereixo que parlem dels 14 anys de programa i i oblidem l’últim mes. Crec que el meu equip i jo hem sembrat alguna cosa que té a veure amb un implícit nacional consistent a dir: “Aquí, aquest país, només funcionarà si tothom fa correctament la seva feina”. I la nostra ha estat informar d’una manera molt clara, treballant només per a la gent.

¿És aquest “implícit nacional” de què parla el que ha creat les incomoditats al seu voltant que vostè va dir per antena que havia notat en el darrer any?
Jo no vull sobredimensionar el meu relleu. En aquest país tenim tendència a convertir-ho tot en alguna cosa més que allò que és. Tenim un club que és més que un club. Una escolania que és més que una escolania. Doncs, segurament, El matí de Catalunya Ràdio ja és més que un programa, però jo només sóc un periodista. Vivim en democràcia, se m’ha acabat la feina com a tants altres treballadors, amb l’avantatge que probablement aviat en trobaré una altra perquè tinc moltes ofertes sobre la taula. Per tant, jo no vull pensar que l’implícit nacional pot ser motiu d’incomoditats quan l’empresa en la qual treballava es diu “la ràdio nacional de Catalunya”.

¿Sent que el seu cas l’està utilitzant algú que a vostè no li interessa?
Sempre passa. Jo, de problemes amb el poder només n’he tingut els que tenen tots els periodistes. Ni més, ni menys. N’he tingut abans i ara: amb els governs de Pujol, de Maragall i de Montilla. Però, al cap i a la fi, he pogut fer el mateix programa durant 14 anys. Això vol dir que hem passat fins ara totes les dificultats. Ara se m’ha acabat el contracte, no ens hem posat d’acord, però, en fi, aquesta és una història que ja vaig dir l’altre dia que explicaria per primera i última vegada, i em sembla que ja va quedar prou clar. Ara: jo no voldria ser utilitzat pels que li volen mal a la Corporació ni pels que en volen treure un profit polític o mediàtic. Ni tampoc no vull ser utilitzat com un drap brut, com em passa quan llegeixo –i tanco de seguida– els xats dels diaris. De vegades, no sé com publiquen aquestes coses. No sé com capçaleres tan prestigioses com la d’aquest diari, o d’altres, permeten que la gent s’expressi amb una capacitat destructiva tan gran, entre ells i amb els subjectes de qui parlen. Per aquesta gent tampoc no vull ser utilitzat.

Una de les raons adduïdes per al seu relleu ha estat la necessitat de rejovenir la ràdio. Cap on va la ràdio? I cap on ha d’anar Catalunya Ràdio?
En primer lloc, la ràdio com a mitjà ha demostrat, en el cas del matí que vam acomiadar de forma multitudinària el programa, que continua sent imbatible en la transmissió ràpida d’informació, entreteniment, d’emoció. En uns mitjans cada vegada més tecnificats, la veu i la paraula continuen tenint molta força. Per tant, la ràdio té el futur que els professionals vulguin. Jo tinc ganes de futur i penso que alguns periodistes del meu equip són el futur. Cap on va Catalunya Ràdio? Jo he sentit parlar de diversitat i de pluralitat, o sigui que en aquest sentit anirà pel mateix camí.

Com s’imagina que seran les noves fórmules, els nous programes de ràdio?
Seria una llàstima que la pressió de les audiències fes que a la ràdio li passés com a la tele. Nosaltres hem demostrat que és possible la màxima audiència sense alterar la convivència, o que es pot fer entreteniment parlant de filosofia, i continuar batent tots els rècords d’audiència. Fixi’s quina diferència: la ràdio, a les hores de màxima audiència, de què parla? D’economia, d’actualitat... Hi ha gent molt potent que està oferint reflexió. Què fa la tele a les hores de màxima audiència? Un entreteniment sovint basat en els elements més morbosos i amb crispació. Bé, doncs, si aconseguim preservar la ràdio de la tirania de les audiències i es té la paciència que ja s’ha perdut a la televisió, no tenim per què condemnar la ràdio a repetir la trista sort que han corregut grans programes de televisió que ja no s’emeten, senzillament perquè la televisió ha deixat de ser l’espai on es poden pronunciar dues frases seguides amb un mínim de coherència.

¿Es veu amb cor de portar l’esperit d’El matí de Catalunya Ràdio a un altre lloc? Potser en un format televisiu?
El matí de Catalunya Ràdio, tal com l’hem fet nosaltres, s’ha acabat. Jo entenc que part del desbordament d’aquests dies és lògic. Hauria passat a qualsevol ràdio del món. Quan un programa ha mantingut aquesta connexió tan forta amb la gent, a una hora tan íntima com és la de llevar-se, quan la ràdio ajuda a despertar-se, hauria provocat sentiments similars. Però el que queda és la feina i el tarannà dels que hi hem treballat. Si el que vol dir amb la seva pregunta és si aniré a fer el programa en una altra emissora de ràdio, doncs no, no ho faré. És afalagador que la gent em pregunti on em sentirà al setembre, però aquesta és una etapa superada a la meva vida. El matí és història, i ara, el que m’interessa, és ajudar la Neus Bonet. Ho vaig dir per antena i és veritat, a partir del 8 de setembre estaré escoltant la Neus Bonet a Catalunya Ràdio. I pel que fa a les ofertes de feina que tinc, abans que cap altra em miraré les que provenen de la mateixa Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

I cap on va l’Antoni Bassas, a partir d’ara? Què se sentiria còmode fent?
La màgia dels programes matinals de ràdio no és trasplantable. A mi m’agradaria ara, en la mesura que fos possible, obrir una mica el focus dels meus interessos professionals i de l’objecte sobre el qual treballar periodísticament. M’imagino treballant en el món del periodisme, però mirant d’explicar altres realitats que no aquestes tan immediates de l’economia i de la política.