Adéu a un ésser humà

“Només sóc un ésser humà”. Ho cantava Joan Baptista Humet als 80 (Sólo soy un ser humano, RCA, 1984), però ho va demostrar cada dia de la seva vida, i va ser conseqüent fins i tot en la manera com va afrontar el càncer d’estómac que la matinada d’ahir se’l va endur per sempre. Aquesta humanitat que Humet volia encomanar a tothom a través de les lletres de les cançons és el que més van destacar ahir amics i coneguts en assabentar-se de la seva mort.

“És una de les persones més bones que he conegut”, el recorda Llach, amb qui Humet va treballar durant dos anys; “sobretot era una bona persona i molt generós, malgrat les dificultats i desil·lusió finals”, opina Joan Isaac; o “un home íntegre, ple, simple, fort i sensible”, el definia Lluís Marrasé, activista cultural i coordinador del concert d’homenatge que se li farà el dia 16 al TNC.

Humet va ser un cantant popular, cançons com Clara, Sólo soy un ser humano o Hay que vivir van marcar les darreries dels anys 70 i els primers 80. Eren cançons en boca de tothom, temes que parlaven de fets quotidians, iròniques com Que no soy yo, i d’amor, cançons que entroncaven amb la nova democràcia.

Però més enllà d’aquestes lletres iròniques i punyents Humet va tenir un talent excepcional per a la composició d’unes melodies aparentment senzilles però molt ben estructurades que arribaven al cor de la gent. Joan Isaac ho testimoniava ahir: “Humet sabia endolcir amb la seva música temes molt durs –un bon exemple n’és Clara, la seva cançó més famosa, en la qual parla d’una drogoaddicta–. Era un gran músic, les seves cançons estaven molt ben fetes a nivell tècnic, era excepcional, i per això va ser una referència”.

De Navarrés a Terrassa
Humet va néixer el 1950 a Navarrés, un poble que ell definia, en l’última entrevista que va concedir, fa tot just dues setmanes, a l’AVUI, “com una illa de València on ningú parlava català”, i de ben petit se’n va anar a viure a Terrassa. Aquestes dues ciutats, paradigma dels seus orígens dividits entre el món rural castellanoparlant de la mare i el món industrial català del pare, van marcar la seva carrera. “El meu país necessitava urgentment una reafirmació de la seva identitat [...]i durant dos anys vaig fer les primers parts dels concerts del Lluís Llach. Però per una qüestió de sinceritat personal, quan em preguntaven si cantaria en castellà com el Serrat veia que jo també venia d’una família mixta. El que per mi abans era una contradicció, ara és una benedicció”.

Ahir Llach recordava aquesta època: “Era tan bona persona, tan net, que em va dir que estava preparant un disc en castellà. Era l’època en què jo em sentia obligat cap a una actitud radical de monolingüisme i ni em vaig enfadar, només li vaig preguntar per què i ell em va explicar les seves raons. Era molt bondadós”. També Núria Batalla, l’aleshores mànager de Llach i Humet, lloava el “seu potencial enorme per fer melodies”. “La cançó tenia molts representants intel·lectuals i crèiem que s’havien d’obrir les portes a un sentiment més popular. I va aparèixer ell, amb una frescor que arribava a molta gent”.

Un nou mercat
Humet va triomfar en el mercat espanyol i llatinoamericà com demostra el disc d’or que llueix al saló de casa seva. Però els desacords amb la discogràfica van acabar fent forat i ho va deixar. “No em sentia útil”, confessava. No va ser fins al cap de 18 anys, amb la irrupció d’internet, que Humet es va adonar que “les cançons per si soles no canvien res, però impregnen a qui les escolta i a vegades influeixen”. Ramon Muntaner, director de la SGAE a la Mediterrània, ho definia d’una altra manera: “Potser la gent no sap qui és Humet, però quan aquests dies posin les seves cançons per la ràdio molta gent es transportarà a les seves pròpies històries personals”. És allò que Isaac defineix com “saber comunicar emocions i entrar a la societat, que és el més gran que li pot passar a un cantant”.

I Humet va tornar. Amb Sólo bajé a comprar tabaco es penjava de nou la guitarra i recomençava la seva carrera musical. La mala sort, però, va irrompre en la seva vida en forma de càncer.

Joan Baptista sabia que amics i companys de professió li han organitzat un concert d’homenatge per al 16 de desembre al TNC. “En aquests últims dies se sentia molt estimat i reconegut”, apuntava Marrasé. Serrat, Llach, Bonet, Marina Rossell, Ana Belén, Víctor Manuel, Pegasus, Sisa... cantaran les cançons d’Humet, des d’aquella Gemma fins a l’Hay que vivir, un títol que avui pren un relleu especial. Amb tot, Llach es feia ressò dels sentiments de tots els participants en dir que “sentim com una pedra pesant que no hagi pogut aguantar fins al dia 16 per fer-li una abraçada”. El comiat per Joan Baptista Humet serà avui a les 13.00 h, al tanatori de les Corts. Després viatjarà fins a Navarrés, on serà enterrat.