La plaça més gran

Toni Casares i Sergi Belbel s’abracen. Ha acabat el primer acte de La plaça del Diamant i, per primera vegada, els ha sortit tot d’un cop. El director del muntatge sobre la novel·la de Mercè Rodoreda que comença avui la seva singladura al TNC i el director de l’escenari de les Glòries estan emocionats. La posada en escena d’aquesta primera part és extremadament complexa: hi ha espais exteriors i interiors, els edificis de la plaça es mouen, molts personatges s’apleguen damunt l’escena, hi ha música en directe, animals (coloms) i nens. Més difícil, impossible.

Vam anar divendres passat a un assaig general de l’obra i la primera impressió és de sorpresa. Potser mai en aquest país no s’havia adaptat un clàssic català amb tanta grandiloqüència. L’escenografia de Jordi Roig és senzillament espectacular. Només cal anotar que la plaça del Diamant que veuran els espectadors és gairebé tan gran com l’original del barri de Gràcia. Però, a més, en la primera de les tres parts de la peça adaptada per Josep Maria Benet i Jornet, l’acció es desenvolupa en altres ambients: la nova llar de la Natàlia Colometa i el Quimet, el Parc Güell, la casa de la mare del Quimet, etc. I tot de mida real.

“Al cor de l’espectador”
El primer acte, de fet, és el més difícil. És, com a la novel·la, una contínua presentació dels personatges i la seva història particular, el lloc concret on es desenvolupa l’obra, el context històric. Els escenaris canvien contínuament, però amb prou fluïdesa perquè l’espectador no es perdi. Són els primers moments d’un relat que es perllongarà durant quatre hores, amb dos descansos inclosos.
Més enllà del decorat, tanmateix, hi ha els actors, que són els que duen el pes de l’obra, ja que, com diu Casares, es tracta d’un espectacle que vol arribar “al cor de l’espectador”. I per això hi ha la segona part, la de la Guerra Civil, evidentment la més intensa. La llum del primer acte esdevé fosca, la netedat s’embruta i apareixen la tristor i la por, així com els elements més poètics del muntatge. El Quimet marxa, i també la Julieta, el Mateu, el Cintet, i la Colometa es veu obligada a abandonar temporalment el seu fill Antoni. Arriben els bombardejos, l’alegria del principi esdevé misèria. Dels coloms del terrat, només en queda un.

El segon acte resumeix la història d’aquest país i ens mostra aquella obra sobre la Guerra Civil, La plaça del Diamant, que molts encara no saben que és, amb Incerta glòria, la gran novel·la sobre aquell període que ara sembla tan llunyà. “En aquesta història es parla d’una manera molt subtil i molt profunda de la importància de la memòria i de la incidència de la vida col·lectiva en la vida individual”, explica Casares.

Canvis subtils
La complexitat escènica del principi desemboca, de mica en mica, en la senzillesa. El director juga amb les emocions, amb el relat de Rodoreda. “Aquest rai, aquest surt sol”, diu visiblement satisfet després de la fi de la segona part. El tercer acte comença amb la Colometa desesperada i es desenvolupa gairebé exclusivament dins la botiga casa de l’adroguer, l’Antoni, l’home que farà renéixer la nostra protagonista. Si la primera part té tocs de gran musical de Broadway, aquest és volgudament pinterià. La llar de l’Antoni, el nou context familiar, es despleguen davant l’espectador. La Natàlia ha envellit, i es nota en els vestits. Si abans de la guerra anava de vermell, ara predomina el gris, potser imatge d’una època que la majoria dels que veuran La plaça del Diamant no hauran viscut. Tota una experiència per a la vista, l’oïda i el cor, sí, els sentiments.