Història d’un èxit

“Ens ha costat que la gent se’ns acabés de creure. Quan vam aparèixer ens van vendre com a fenomen juvenil més que com a fenomen musical. Érem una cosa social i recordo una portada de l’AVUI que parlava de la gossosmania. Ara, amb Oxigen, la gent s’ho ha cregut, també els crítics ens tenen en compte. I potser som nosaltres els que no ens ho creiem, després de tant de temps picant pedra”. Qui diu això és Oriol Farré, integrant d’una banda, Gossos, que aquest divendres celebra 15 anys a L’Auditori amb tot el paper venut. Al voltant de 2.000 persones podran gaudir d’un concert en què el grup manresà tindrà damunt de l’escenari alguns dels seus amics –Jorge Drexler, Dani Macaco, etc.– i prometen fins i tot “treure-li la pols” a les guitarres acústiques que els van acompanyar durant la primera joventut i sis discos (del 1994 al 2001).

I és que una dècada i mitja, en el món de la música, dóna per a molt. En el cas de Gossos, encara més, ja que el so actual gairebé no té res a veure amb el del principi, tot i ser fidels al mateix llenguatge. Mantenen, això sí, el mateix esperit que els ha fet resistir –no obliden el xàfec que els va caure a sobre amb l’àlbum en castellà De viaje– i una bon rotllo entre tots que s’encomana. “La clau van ser els dos primers anys, quan ens vam conèixer com a persones i vam establir vincles”, afegeix l’Oriol.

Natxo Tarrés, amb qui també hem parlat, afegeix que un altre element essencial que ha assegurat la supervivència de la banda ha estat la llibertat, és a dir, la no intervenció quan algun dels companys engegava un projecte paral·lel. “Tots tenim un compromís amb Gossos, i sabem que és una cosa molt important”, diu. Sempre comenten que perquè una parella funcioni, ha d’haver-hi bon sexe, i que en el cas d’un grup l’estabilitat depèn del directe. I ells en tenen un de força potent.

Canvi difícil
El pas amb èxit de l’acústic a l’elèctric també els va esperonar. “Ens calia una revolució –diu Tarrés–, un estímul” i això va passar amb El jardí del temps (2003), on el bateria Santi Serratosa es va afegir a Tarrés, els germans Oriol i Roger Farré i Juanjo Muñoz. “Va ser com tenir una joguina nova”, afirma el líder (damunt l’escenari) de la banda. El canvi, no obstant això, no va ser fàcil. Van deixar la multinacional que els havia editat dos discos, Virgin, i van començar de zero. “Les multinacionals no entenen el mercat català”, afegeix. Van entrar a Música Global i des d’aleshores s’hi han mantingut fidels. “Ara coneixem la gent”, puntualitza el guitarrista i vocalista.

Gossos expliquen que la primera gira elèctrica la van fer gairebé de franc. “Ningú no se’ns creia i vam pensar que havíem de convèncer la gent des de baix”, assegura Tarrés. El temps ha demostrat que és així com es fan les coses. No ha estat fins al seu tercer CD endollat, Oxigen, que la proposta dels manresans s’ha consolidat. Quan el van presentar deien que era com una alenada d’aire fresc per seguir endavant. I haurà sigut així. Han venut ja uns 10.000 discos. Tota una fita.

El so de Gossos ha evolucionat amb regularitat, i les tonalitats folk del principi han esdevingut més rockeres que mai. El reggae sempre els ha atret i fins i tot s’han atrevit a flirtejar amb el hip-hop. Que hagin conservat el mateix productor durant bona part de la seva trajectòria explica moltes coses. “Som pop, d’esperit més rock”, diuen.
Ara és l’hora, a més, de sortir del país amb garanties. De viaje potser no va ser la millor idea, però ells no se’n desdiuen. “Va ser el nostre punt intimista”, diu l’Oriol. “Va ser una experiència molt potent. I no podem parlar de fracàs, ja que en vam vendre 20.000 discos”, afegeix el Natxo.

L’èxit d’Obrint Pas a Alemanya ha demostrat als descreguts que una banda de pop-rock pot triomfar fora del territori lingüístic. Només cal gaudir d’un bon directe i oferir la màxima qualitat. A finals d’abril faran una minigira per Holanda i ja comencen a lligar bolos per fer el salt a França, Alemanya i Amèrica Llatina. “Quan se’ns han acabat els marrons a casa, ens compliquem la vida a fora”, apunta, irònic, Far-ré, que recorda amb certa malenconia els concerts dels De viaje, “com el de Salamanca, “en un pub davant de deu persones”.

Els circuits reals
Tarrés no sap que passarà a Holanda. Li agradaria que el públic marxés dels concerts preguntant-se qui són aquesta gent. El mateix que voldrien sentir l’octubre vinent al Popkomm berlinès, on també tocaran. “Tenim ganes de buscar a fora el circuit real de la música”, assenyala el vocalista. Aquest divendres a L’Auditori alçaran el vol per donar embranzida a la gira d’Oxigen i celebrar una longevitat, la de Gossos, que és, al cap i a la fi, la història d’un èxit molt treballat.