“Sabia al cent per cent que no podria tornar a l’Iran”

Bahman Ghobadi va néixer el 1969 al Kurdistan iranià i va ser assistent de direcció d’Abbas Kiarostami abans de guanyar la Càmera d’Or a la millor opera prima de Cannes amb el seu primer llargmetratge, Un temps per a cavalls borratxos (2000). El 2004 es va endur la Concha d’Or de Sant Sebastià per Les tortugues també volen, duríssim retrat de la vida d’uns nens kurds orfes que viuen entre els camps de mines i les ruïnes que ha deixat la guerra al seu poble. Nadie sabe nada de gatos persas, que arriba avui als cinemes catalans, és el seu cinquè llargmetratge i amb tota probabilitat el darrer que roda a l’Iran: el retrat d’uns joves rockers que intenten fer música. Malgrat els entrebancs de la censura va ser rodat clandestinament, sense permisos. Les coses van tan mal dades a l’Iran que el traductor que l’acompanyava a Barcelona va demanar de no aparèixer a les imatges de televisió.

¿Viatja amb una certa regularitat a l’Iran?
No hi puc anar. Si hi vaig, em detindran. Estic vivint i treballant en els meus projectes a l’Iraq. I si en arribar allà no t’empresonen, no et deixen respirar, et tallen el telèfon, retenen el teu passaport... Et penedeixes d’estar viu, de ser persona.

Quan va decidir rodar Nadie sabe nada de gatos persas de manera clandestina, ¿tenia perfectament assumit que passaria això?
Sí, sabia, al cent per cent, que no podria tornar a l’Iran. I no me’n penedeixo gens. Si em penedeixo d’alguna cosa és de no haver fet més pel·lícules sobre això i haver-les mostrat fora del país.

És molt valent.
No, jo sóc poruc. Els nois que fan rock que surten a la meva pel·lícula sí que són valents. Jo no tinc res a perdre, per això no em considero valent. La meva terra em va fer cineasta, i la meva arma és la càmera. I si veig que el meu poble em necessita com a polític, estic disposat a deixar la càmera. Però no sé encara si els artistes podrien alliberar la societat d’alguna manera, i dirigir-la cap a un bon port.

Què el va empènyer a fer aquesta pel·lícula? Què hi va veure, en aquests joves músics que volia mostrar al públic?
No vaig ser jo el que va triar el tema de la pel·lícula, van ser els esdeveniments, les vivències dels grups musicals que em van convidar a fer-la. Estava una mica trist, deprimit, i em vaig refugiar en la música. En entrar en aquest món, vaig conèixer els grups de joves que apareixen a la pel·lícula. Quan els vaig anar coneixent a poc a poc, vaig veure el coratge que tenien, com mantenien la seva activitat artística malgrat els controls i prohibicions, i això em va motivar a fer una pel·lícula sobre ells.

La pel·lícula té molt de documental. Per què va decidir fer una ficció basada en personatges i fets reals?
Podia haver fet una pel·lícula purament documental sobre un grup de música, com enregistren en un estudi, qui són, quina mena de música fan... Però aquesta no era la meva missió, perquè m’interessaven les condicions de la societat, el fet de no poder tocar i actuar lliurement, perquè si els enganxen els trenquen els instruments, els tanquen. Per explicar tot això m’anava millor fer una ficció, no una pel·lícula merament documental, perquè no hauria connectat amb la gent, era un bon instrument per donar a conèixer un Teheran que no coneix ningú. Jo no tinc la força d’un Michael Moore, que fa un documental i es projecta en més de tres mil sales del món. M’havia d’inventar una història, encara que no és ben bé inventada, he utilitzat la història d’una persona real.

¿Els protagonistes han sortit realment del país, tal com intenten fer al film?
Cinc hores després d’acabar la filmació van abandonar l’Iran. Ara són a Londres fent música lliurement i amb èxit, i ajudant altres grups de música que encara són al país. També es dediquen a parlar amb la premsa i explicar la situació de la música clandestina a l’Iran. Després de la pel·lícula, alguns grups han marxat. I els que segueixen allà, continuen la seva activitat musical amb molt de coratge. Hi ha molt contacte entre els de dins i els de fora.

¿Enregistrar un disc a l’Iran és tan difícil com mostra Nadie sabe nada...?
No he reflectit ni una centèsima part del drama que pot resultar fer un disc. Per exemple, tu presentes la lletra a l’oficina de censura per obtenir el permís; si tens sort, et donen el permís en dos o tres anys. No hi ha cap organisme o fundació a l’Iran que et pugui ajudar econòmicament, has d’arriscar els teus propis diners. Quan acabes la teva obra, has de demanar permís per distribuir-la, has d’esperar un altre any. I si tens algun problema amb alguna lletra, has de començar de nou. En aquests moments ja han matat la teva música i el teu sentiment.

¿Fer concerts és igual de complicat?
Si vols organitzar un concert, presentes totes les cançons, i després d’un any, dos o tres et donen permís; llavors fas pòsters, invitacions, llogues una sala, vénen els espectadors contents a veure el concert, i potser al darrer moment et poden dir que el concert no es pot celebrar. O et tallen el corrent a mitja actuació. La realitat és molt pitjor que el que he mostrat a la pel·lícula.

Per què la música occidental preocupa tant les autoritats?
Jo crec que són pretextos. Volen jugar amb la gent, que ha de buscar permisos sense cap lògica religiosa, política o social. És un joc de l’Estat amb la seva gent. És una gran mentida, perquè els mateixos que imposen la censura escolten aquesta música a casa seva, veuen pel·lícules prohibides, els seus fills fan música... Però la gran mentida que han creat ha fluït de dalt a baix, a tots els teixits de la societat.

¿Fer una pel·lícula és igual de difícil que un disc?
No tant com la música, perquè és un treball de grup. Però et pots gastar milions d’euros i després no tenir permís per estrenar-la, es fan còpies il·legals i ja estàs arruïnat.

Què el motiva a fer cinema, doncs?
Jo em considero com un fuster, construeixo finestres per mostrar el meu punt de vista de la societat, allò que no es veu darrere les parets. En altres pel·lícules em controlava a mi mateix per no fer grans finestrals, però en aquesta pel·lícula, tot i que tenia por del que podia passar a aquests nois, volia crear una finestra que donés una imatge diferent de l’Iran.

El director iranià Jafar Panahi va ser detingut fa poques setmanes. Quina és la seva situació?
Portava cinc anys sense obtenir permís de filmació, d’alguna manera és com si ja hagués estat cinc anys empresonat. Ara porta un temps a la presó, en una cel·la individual. No és un criminal, ni un polític, és un simple artista, i ara estan matant tota la seva sensibilitat i creativitat. Estava al cim de la seva carrera cinematogràfica i mai més podrà fer cinema. Aquesta és la gran tragèdia del cinema iranià.