Déus i dimonis a Cannes

Cannes ha estat aquest any, més que cap altre, un festival de gèneres. La jornada d’ahir ho va tornar a posar de manifest amb dues propostes totalment oposades. Ken Loach va presentar una comèdia dramàtica i realista que gira al voltant del futbol, i compta amb un antic déu del joc, Éric Cantona, entre els protagonistes. A l’altre extrem, Lars von Trier proposa una baixada als inferns amb la pel·lícula de terror Antichrist.

Retirat del futbol des de fa anys, Cantona és definit per Loach com un personatge “original, brillant, amb un esperit viu, perspicaç i sensible”. Ja havia fet petites incursions al cinema, però Looking for Eric és sens dubte la seva pel·lícula més important: la idea original és seva, i el seu paper no és gaire llarg, però és fonamental per a la trama. El títol fa referència tant al nom del jugador (que fa d’ell mateix) com al del protagonista, un home separat, amb dos fills adolescents que es compliquen la vida amb una banda criminal. Cantona se li apareix, com si fos una presència fantàstica, i li dóna consells per sortir dels carrerons sense sortida de la seva vida. “La pel·lícula podia haver estat una tragèdia –va dir Loach–, però vaig preferir posar-hi una mica d’humor. Una comèdia és una tragèdia amb final feliç”.

Loach creu que “és amb el treball en equip que es triomfa, i això val tant per al futbol com per al cinema”. Cantona va comparar la feina de Sir Alex Ferguson, el seu entrenador al ManU, i la del director anglès. “Tots dos són persones molt humils”, va destacar, i va vaticinar que el seu exequip guanyarà la Champions la setmana vinent.

Looking for Eric compta amb un guió enginyós que enllaça molt bé la història personal amb el món del futbol. Però sembla més cridada a marcar una fita en la popularitat del director (és la cinta de Loach que surt amb més còpies a Gran Bretanya) que a proporcionar-li una segona Palma d’Or.

Entusiasme i indignació
“¿Ens pot explicar per què ha fet aquesta pel·lícula?”, li va engegar un periodista britànic a Lars von Trier, tot just començar la roda de premsa del seu nou film, Antichrist. Visiblement nerviós, Von Trier va respondre: “No m’he d’excusar per fer les meves pel·lícules. Les faig per a mi, no per satisfer les audiències”. Va ser el moment més tens de la presentació del film a Cannes. Diumenge a la tarda, en la primera projecció davant la premsa, es va sentir de tot: rialles nervioses, aplaudiments, crits i xiulets... En resum, Lars von Trier no va decebre: sempre ha destacat per no deixar indiferent ningú; pot meravellar el públic o ser odiat profundament. Amb Antichrist, film de terror protagonitzat per William Dafoe i Charlotte Gainsbourg, ha aconseguit les dues coses.

El director danès compara dirigir un film de gènere amb un cuiner que prepara un plat clàssic, com el rostit de porc. Es basarà en la recepta, però si es tracta d’un cuiner creatiu, hi posarà el seu toc personal. Així ho fa a Antichrist, la història d’un matrimoni traumatitzat per la mort en un accident domèstic del seu nadó. L’home és psicoterapeuta, i proposa a la dona d’anar a passar un temps a una cabana enmig del bosc per afrontar les seves pors i superar els atacs d’angoixa que pateix.

Von Trier no busca l’ensurt fàcil, ni els trucs barats del cinema de sèrie B: prefereix explorar les pors més atàviques de l’ésser humà, i no dubta a mostrar la violència i el sexe explícit per traslladar l’angoixa al pati de butaques. Se’n surt prou bé: Antichrist supera de bon tros la mitjana de qualitat del gènere, i és una obra original fins i tot en el context de la variada filmografia del cineasta. Però convé que l’espectador tingui una idea clara del que anirà a veure. Dos exemples: hi ha una mutilació genital i la perforació d’una cama amb una barrina.