Cultura

La millor Cançó

PROMOCIONS

Avui fa 30 anys que un milió de persones sortien al carrer a manifestar la seva il·lusió per un futur sense dictadura, que s’obriria a una normalització de la llengua a tots els àmbits. Una il·lusió exigent, una oportunitat que no s’havia de deixar perdre. Hi havia molta feina per fer i força gent per engegar-ho.
Aquesta secció no és la que ha de jutjar el que ha passat políticament. Però sí la que té l’orgull de poder presentar la col·lecció que aquest diari ofereix en exclusiva als seus lectors: els 18 llibres-CD amb les cançons més significatives de l’anomenada Nova Cançó, distribuïdes any per any des del 1965 al 1982. No només hi ha Els Setze Jutges, una mica els instigadors del moviment, sinó que per primera vegada tindrem l’oportunitat d’escoltar i llegir, junts en una obra completa, els primers passos de tot el col·lectiu de músics que es van acollir a aquesta compromesa aventura musical. La Nova Cançó va escriure, en llibreta de pentagrama, una part de la història de Catalunya, la present del seu temps. Mentrestant, la més antiga, amagada a les fosques, veia com s’obria una escletxa de llum per al seu ressorgiment.

Els 18 llibres-CD va fins i tot una mica més enllà de la Nova Cançó, ja que, segons ens diu Joan Carles Doval, president de la companyia PICAP, tot plegat va començar el 1961. A més, el col·leccionable agafa els noms més emblemàtics situats fora del moviment, com els anomenats la generació Zeleste: Sisa, Pau Riba, l’Elèctrica Dharma...

La música com a bandera
Els temes musicals corresponen a enregistraments originals i poder-los reunir, amb l’autorització de totes les discogràfiques, ha estat una feina exhaustiva de PICAP. Els llibres que acompanyen els cedés permeten que es puguin escoltar seguint o recordant els fets polítics i socials que van acompanyar o inspirar les cançons, amb declaracions dels mateixos artistes. Ha estat un treball dirigit per Joan Carles Doval i Xevi Planas, il·lustrat amb imatges de Colita, l’Arxiu Molas/Batalla, Toni Catany, l’agència Efe, Fotos Aisa i Ara Llibres. La primera entrega es farà diumenge.

En un país on la dictadura ens estrenyia en la por i el silenci, la Nova Cançó, amb o sense al·legories, es va convertir en l’única bandera més o menys tolerada que permetia als catalans orfes de país reunir-se entre ells al voltant dels cantants, que, potser sense haver estat la seva intenció, agafaven el rol de líder. El punt de concentració més àlgid va ser el festival Les Sis Hores de Canet, que va engegar el 1971 organitzat per Joan Ramon Mainat i La Trinca, tot i que l’any 1968 ja es va fer una “primera prova” amb la participació de Lluís Llach, Quico Pi de la Serra i Ovidi Montllor. Més endavant (1975), va aparèixer el Canet Rock per acollir un altre públic, més jove, més hippie, no necessàriament menys polític però amb idees i projectes renovats i amb l’objectiu de posar al dia i diversificar la música en català, feta per catalans. En aquest context és on situarien la generació Zeleste.

Doval ens diu que amb aquests 18 llibres-CD es podrà resseguir una part força interessant de la història moderna dels Països Catalans, els moments d’esperança i de desencís. “Hi va haver moltes pujades i baixades de 1965 a 1982. Els anys amb més producció són, sens dubte, de 1974 a 1976. Però també hi van haver-hi anys desèrtics”, assenyala.

Els lectors de l’AVUI tindran aquest diumenge, precisament, un dels anys més vigorosos de la Nova Cançó, el 1974, amb La Trinca, Uc, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Guillermina Motta, Dolors Laffitte, Falsterbo 3, Ara Va de Bo, Esquirols, Ramon Muntaner, Joan Isaac, Lluís Llach i Raimon en plena producció. I una Companyia Elèctrica Dharma que acabava de néixer. És l’any de la Revolució dels Clavells, de l’execució de Salvador Puig Antich, del 0-5 del Barça al Madrid al Bernabéu, de la dimissió de Richard Nixon, de la mort de Perón. Però també és l’any de d’Abril 74, de Llach, A Margalida, d’Isaac, o La presó de Nàpols, dels eivissencs Uc. I és que després de la crisi de 1968, els cantautors catalans, molt a poc a poc, van recuperar terreny. Lluís Llach, que des del 1972 no havia pogut cantar a Barcelona, va omplir el Palau de la Música Catalana de gom a gom el 2 i el 3 de febrer, on va estrenar I si canto trist…, un dels seus millors discos, amb cançons que han esdevingut referents de la seva carrera.

Doval assegura que la col·lecció fa una mica de justícia amb un grup de músics i cantants a qui “se’ls va utilitzar i després se’ls va llençar”. El president de PICAP deixa clar que tots ells “van aixecar la consciència d’un país i de la seva cultura”. “Durant la Transició se’ls va maltractar”, afegeix, tot posant com a exemples els casos de Raimon –“que va anar a les llistes d’un partit i després de tot el va ignorar”– i d’Ovidi Montllor –“que no el contractaven perquè deien que era actor”–. Per això lamenta Doval que la Medalla d’Or del Parlament als Setge Jutges hagi arribat quan alguns dels seus membres ja han mort.

Duran 18 setmanes ens tornarem a agrupar al voltant de la nostra història fins l’any 1982, el de La plaça del Diamant de Ramon Muntaner, d’El pi de Formentor, de Maria del Mar Bonet i del Que tinguem sort, de Lluís Llach. Un desig que, a la distància, s’ha tornat més encertat i vigent que mai.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.