"El món tancat de 'Bernarda Alba' encara és una realitat"

Lluís Pasqual no va tenir cap dubte a l'hora de triar Núria Espert i Rosa Maria Sardà perquè es fiquessin en la pell de Bernarda i Poncia, les dues dones que protagonitzen La casa de Bernarda Alba, de Federico García Lorca, una de les millors obres del segle XX. Espert la va dirigir fa 20 anys a Londres. Però ara s'hi posa deixant la seva experiència entre bambolines ben enrere. Parlem amb elles al TNC, on la peça pujarà a escena dimecres que ve. Tota una lliçó de teatre.

¿Us heu sentit còmodes dins aquests rols tan radicals, de dones d'una altra època?

N.E.: Encara n'hi ha, d'aquestes... R.M.S.: Jo estava molt lligada a la figura de Federico. I un dia, insistint en això, que no sabia ben bé com ell voldria que fes de Poncia, una dona que no té res a veure amb mi i que no entens com pot actuar així, la Núria em va dir que l'havia d'interpretar així com faria amb un altre autor. Intentar entendre què t'està dient, què et demana i lliurement passar-ho pel sedàs, sense l'atabalament d'haver-li de fer una reverència a l'autor.

¿Això és el que més us ha costat, sobretot a vostè, senyora Espert, que la va dirigir fa 25 anys?

N.E.: No, no. Dels papers que he fet a la vida, no n'hi ha ni un que s'assembli a mi. És part de la nostra professió tornar-nos una altra persona. No és una cosa que em preocupi, fer dones que s'assemblin a mi. Quan s'han de matar criatures, s'han de matar criatures. Això no em preocupa.

¿Fer de Medea no li suposa cap problema?

N.E.: No. A El deseo bajo los olmos també assassinava el meu fill acabat de néixer per demostrar el meu amor al meu amant... Faig de borratxa a Qui té por de Virginia Woolf?, que està trompa dues hores i mitja en escena. No és aquest el problema, si m'agrada o no l'alcohol, sinó que trobis els mecanismes que et facin ser l'altra tant com sigui possible. Sempre tindrà la nostra cara, els nostres cabells i la nostra veu, però com que tots els actors tenen currículums diferents, això omplirà també cada personatge que facis. I quan fas la Bernarda, amb qui puc jurar pels meus morts que no tinc res a veure, sé que sortirà amb coses seves i coses meves, també. Tindrà el meu geni, cridarà així com jo crido. La dificultat d'aquests dos papers és que són molt grans. Una mica com la tragèdia grega, més grans que la vida. Sí, tenen coses costumistes, que sembla que parlin dels diners, i tanca la porta i no cridis, però alhora tenen unes dimensions enormes... Amb la Bernarda es nota més perquè ella vol ser més gran que la vida.

La casa de Bernarda Alba, tot i que és prèvia a Pinter, és molt pinteriana, en què els silencis i les pauses i les comes són vitals. Ho creieu?

N.E.: És molt lògic que a Pinter li agradés Lorca. L'altre dia, una persona no entesa en teatre em va dir que havia disfrutat molt dels silencis. I em va agradar molt.

Senyora Sardà, com a Poncia, vostè està a les ordres del director, Lluís Pasqual, i de Bernarda Alba, la seva mestressa. Com li ha anat? ¿El vessant còmic de Poncia l'ha ajudada?

R.M.S.: A les ordres del Lluís Pasqual m'hi vaig posar quan era petit, d'edat, i ja gran com a director. Ja me'n vaig quedar prendada per sempre més. Vaig pensar: quina llàstima que no pugui seguir la carrera d'aquest home tan jove, que no pugui ser la seva actriu preferida. Al llarg del temps hem anat repetint i sempre m'ha vingut amb un feix de flors d'espectacles. La penúltima, que va ser Wit, me la va llegir a casa amb un Cacaolat. Quan va acabar vaig pensar: perquè la faci malament una altra, ja la faig jo [Espert riu]. I quan vaig sentir que el Lluís faria la Bernarda, vaig pensar sincerament: ara farà un muntatge i tu no hi seràs.

¿Us hauria agradat intercanviar els rols?

R.M.S.: No. L'altre dia em van preguntar: "Com porta això de treballar amb tantes dones?". No imagino fer-ho d'una altra manera. La tria és la millor possible.

¿No són la mateixa dona, Bernarda i Poncia?

N.E.: En absolut. Hi ha una diferència brutal. La Poncia és una dona de debò. Està servint en aquesta casa. Va començar la vida d'una manera duríssima, però és una dona plena d'humanitat que ha fet de mare d'aquestes nenes, que no han trobat cap mena de tendresa de part de la Bernarda. La Bernarda és una persona totalment equivocada, que si té algun sentiment se'n penedeix i el rebutja. Ho explica ben clar: "Yo no me meto en los corazones, pero quiero armonía y buena fachada". Això ho porta fil per randa fins que la vida li envia el dolor més gran que li pot enviar a una persona. I al cap de quatre segons, enmig del dolor, ja està pensant què s'ha de dir. Qualsevol altre ser humà estaria desmaiat o mort. A la tercera rèplica diu que no se'n parli, que no se sàpiga. Transforma una realitat espantosa en res, en la buidor de la seva vida. La que no aixecarà el cap mai més serà Poncia. La Bernarda seguirà en aquesta vida que no és vida i condemnarà les seves filles. De llàgrima, cap ni una. "Plora quan estiguis sola, sota el llit", li diu a una de les filles.

I Poncia?

R.M.S.: Poncia va dient que no estima les noies, però no és així. Només cal veure com renyen les filles l'una i l'altra. N.E.: Poncia les renya com una mare.

¿Poncia esperona el desig de les noies?

R.M.S.: Ella vol que es compleixin les ordres de Bernarda. Quan les té a la seva mà, les esperona a comportar-se segons les regles de la casa. Però les tracta com una mare: no diguis mentides, no et fiquis amb el nòvio de la teva germana... N.E.: Bernarda les tracta com si no tingués res a veure amb elles, sense cap sentiment. Quan alguna de les filles no pot fer altra cosa que posar-se a plorar, li provoca tal sentiment, un malestar, li fa com fàstic. No en vol saber res.

Poncia sap coses que Bernarda no vol saber.

R.M.S.: No els hi diu perquè no esclatin a la cara de Bernarda. Poncia està protegint Bernarda. Per això intenta que les noies es comportin.

¿Veieu possible una família com aquesta avui dia?

N.E.: Al món occidental, segur que pot passar, sobretot fora de les ciutats. Però a la resta del món passa arreu. Al món islàmic, el món de la dona és terrible. Aquest món tancat de la dona, que no surt, segueix sent una realitat. R.M.S.: Sense arribar a extrems tan greus, la gent encara es casa per interès, hi ha dones que aguanten el marit perquè no tenen ofici ni benefici. Cada setmana, cada dos dies, hi ha una dona apunyalada.