Cultura

La iraniana Marjane Satrapi guanya la 12a edició del premi Gat Perich

És el primer cop que el premi s’atorga a una dona perquè hi ha poques candidates

El premi inter­na­ci­o­nal d’humor Gat Perich se cele­bra des del 1996, un any després de la mort de Jaume Perich, a qui està dedi­cat. El motor del premi és Fer, que amb els seus arti­cles gràfics ens acom­pa­nya a l’AVUI des de fa més de 20 anys. Aju­dat pels com­panys del gremi, per diver­sos espònsors i per noms enyo­rats, com ara Manuel Vázquez Mon­talbán, Fer ha acon­se­guit que el premi esde­vin­gui un refe­rent.

El 9 de febrer s’espe­ren més de 300 con­vi­dats a Premià de Dalt, que és on se cele­bra el lliu­ra­ment des de fa tres anys, com a relleu de Llançà. “El que interessa és el premi, no la loca­li­tat on es faci la festa, perquè el que importa és recor­dar en Jaume”, explica Fer.

El jurat, for­mat per repre­sen­tants de l’AVUI, El Periódico, La Van­guar­dia, El País, El Mundo, l’Abc i El Punt, ha pre­miat per pri­mer cop una dona, Mar­jane Satrapi. “És que no hi ha gai­res dones que siguin humo­ris­tes gràfiques”, acla­reix Fer. Satrapi s’afe­geix a noms com ara Plantú, Gila, Min­gote, Gallego & Rey, For­ges i, entre d’altres, Pepe Rubi­a­nes, que va ser el pri­mer guar­do­nat que no era dibui­xant.

Per altra banda, s’ha home­nat­jat la tra­jectòria pro­fes­si­o­nal de Máximo, autor d’arti­cles d’opinió en for­mat gràfic a El País durant més de 30 anys, i que s’ha vist allu­nyat d’aquesta publi­cació d’un dia per l’altre. “Pel que sé, el Máximo està fumut i amb aquest premi volem donar-li una empenta moral”, explica Fer.

Bio­gra­fia de la pre­mi­ada
Mar­jane Satrapi va néixer a Tehe­ran el 1969 com a filla única d’una família pro­gres­sista. Va estu­diar al Liceu francès fins que, després de la revo­lució del 1979, les auto­ri­tats islàmiques van supri­mir les esco­les bilingües. La seva família i ella mateixa eren sim­pa­tit­zants de la revo­lució, però la reta­llada de lli­ber­tats diri­gida pels isla­mis­tes (com ara la impo­sició que les noies duguin un moca­dor al cap, imatge omni­pre­sent a Persèpolis) els va fer des­dir-se d’aquesta il·lusió.

Quan tenia 14 anys els seus pares la van enviar a estu­diar al Liceu francès de Viena perquè pogués con­ti­nuar la seva edu­cació des d’un punt de vista laic. Tot i que va tor­nar a l’Iran per estu­diar belles arts, final­ment es va tras­lla­dar a París, on viu des de fa anys.

El dibui­xant i guio­nista David B. li va sug­ge­rir que expliqués les seves vivències sota el règim isla­mista, els seus records d’infan­tesa. La idea es va anar con­so­li­dant de mica en mica fins a for­mar la novel·la gràfica Persèpolis, divi­dida en qua­tre volums, aquí publi­cats per Norma Edi­to­rial.

Aquesta col·lecció de còmics ha estat duta al cinema (és a les nos­tres pan­ta­lles des de l’octu­bre pas­sat), amb guió i direcció de Vicent Paron­naud i la mateixa Satrapi, que també és autora de Bor­dado i Pollo con ciru­e­las, entre d’altres títols encara no traduïts.

Com cada any, els detalls de la festa estan molt cui­dats. El car­tell el farà Kim, gua­nya­dor l’any pas­sat, hi haurà regals de tota mena i els con­vi­dats podran anar en vai­xell des del Mas­nou fins a Premià i d’allà en auto­car fins al res­tau­rant on es fa el dinar.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.