L'aplec de Sant Magí

El santuari i les fonts de Sant Magí de la Brufaganya geogràficament estan situats en un lloc de cruïlla envers les comarques del nord de l'encara província de Tarragona, envers les de Barcelona, cap a l'Anoia i l'Alt Penedès, envers les de Lleida, cap a la Segarra i l'Urgell. Territoris vers on s'irradià la devoció al sant i a les seves aigües de tradició curativa. Aigües fluixes de gust que foren etiquetades com a poc cuitores, és a dir, de mala condició per coure determinats productes de la terra, com ara els llegums. En contemplar l'edifici de les fonts sempre he pensat que la devoció pel sant i la seva història havia de ser gran i extensa, en devots i en territori. Ningú fa un edifici tan esplèndid enmig de camps, boscos i muntanyes per poder omplir un càntir d'aigua a sopluig.

El diumenge passat a Sant Magí de la Brufaganya celebraren l'aplec anual amb una novetat significativa: la recuperació del ball pla de Sant Magí. Ball que qui sap quan fou ballat per darrera vegada. Les esplèndides narracions de mossèn Joan Segura o de Josep Moix Marimon, que ens condueixen cap a finals del segle XIX, principis del XX, parlen de balls més aviat d'altra tipologia, els que devien ser els moderns de l'època.

La ballada s'efectuà sortint de missa a la plaça de davant del santuari i els balladors no eren pas nois i noies habilitats amb vestits denominats tradicionals catalans, sinó homes i dones de diverses edats vestits a l'ús d'ara, tal com vostès i jo podríem haver anat. La idea, segons em digueren, no és fer un ball d'esbart sinó un ball participatiu i obert a tothom qui vulgui ballar-lo. Jo ja els asseguro que no ho faré, per la meva incapacitat de saber combinar els passos, els moviments del cos, al ritme que marca la música, en aquest cas d'un simple flabiol i un tamborí. Però això no vol dir pas que no celebri la traça i l'esperit participatiu dels balladors i que no tingui el goig de veure i sentir la festa, des de la posició –també necessària– de la badoqueria.

Segons em contaren, fa ben pocs anys, l'aplec encarrilava la defunció sense absoltes i uns quants anys abans –no gaires– s'havia convertit en una acampada lliure juvenil amb fogueres i consumicions etíliques descontrolades, una manera de pervertir la festa i la tradició. Però en aquest món les coses a vegades canvien de sobte i sortosament, també, en positiu. Algunes persones, davant del trist panorama de la lànguida mort de l'aplec, es posaren entre cella i cella capgirar-ne la celebració.

Amb un sol radiant i una verdor exuberant després de les intenses pluges del divendres, Sant Magí va quedar col·lapsat de cotxes i replè de gent, al santuari i a les fonts. Gent de totes les edats, practicant aquella mena de ritual calmós de festes similars, entre cares conegudes, saludades i mai vistes. La recuperació de l'aplec ha anat de bracet de la creació d'una associació d'amics que es preocupen de la conservació del lloc, amb diverses activitats voluntàries i amb projectes de neteja i sanejament de l'espai exterior i de recuperació o condicionament d'edificacions ara en estat deplorable.

Tot plegat, em porta a pensar en la sociabilitat que s'ha engendrat de nou, en l'actitud cívica d'unes determinades persones i en l'alegria de moltes altres, com ara jo, que hem vist com un lloc tan emblemàtic de les nostres terres –per la història que s'hi conta, per la tradició que s'hi guarda, pel patrimoni que ho testimonia i pel serè i encantador espai natural que l'envolta– ha capgirat la lenta davallada malastruga que semblava haver iniciat.

Més enllà de les creences personals la vida s'omple amb petits moments que esdevenen punts i llocs de referència del pas de l'any. Que l'aigua miraculosa, però poc cuitora, hi ragi per sempre.