Fusió d'estils dissonants

Al'interior d'Elisa K té lloc un estrany miracle. La pel·lícula, inspirada en un curt relat literari de Lolita Bosch, amaga en el seu interior dues pel·lícules absolutament diferents, però amb la gràcia que les dissonàncies acaben complementant-se i confluint en una estranya unitat. La primera és en blanc i negre, freda i marcadament literària. Una veu en off omnipresent, que gairebé es converteix en la coprotagonista de la història, ens explica una sèrie d'esdeveniments com si els observés a través d'un vidre, com si no fos possible entrar en el seu interior. La càmera manté la distància marcada pel narrador, no s'atreveix a acostar-se als personatges, no converteix cap fet en marcadament explícit i intenta evitar donar respostes fàcils i senzilles. De cop i volta, Elisa K ens planteja una el·lipsi. Han passat 14 anys i tornem a trobar els personatges en altres circumstàncies. La càmera, però, ja no és la mateixa. El blanc i negre glacial deixa pas a un registre en color, de temperatura no excessivament càlida. La càmera s'acosta als personatges amb un clar desig de capturar la seva fisicitat, mentre el relat en tercera persona condueix a un discurs en primera persona. Les coses semblen aclarir-se, però al final continuen sense resoldre's molts interrogants. Tot i que els dos estils corresponguin a dues maneres de filmar contraposades, hi ha alguna cosa que esclata i que agafa forma, el film recupera una estranya unitat i coherència.

La unió a partir d'universos estilístics contraposats es produeix perquè els autors d'Elisa K han buscat la difícil coherència entre el fons i la forma. La pel·lícula ens explica la història d'una nena d'onze anys que és violada per l'amic del seu pare. Allò que menys interessa als directors és investigar les circumstàncies socials en què s'ha produït la violació, però sí, en canvi, convertir el fet traumàtic en paradigma de moltes altres coses. El relat d'Elisa K es converteix en una reflexió sobre la desmemòria, sobre com alguns xocs traumàtics provoquen un sentiment d'oblit, malgrat que poden canviar i transformar la conducta de qui els pateixen. Com si es tractés de la magdalena de Proust, al cap d'uns anys un fet fortuït provoca que la memòria involuntària es revifi, que el record esclati amb força i que produeixi un fort sentiment d'angoixa. Elisa, la protagonista, viurà aquest procés de gran, i quan tot semblava oblidat alguna cosa sorgirà i l'atraparà profundament. Mentre qualsevol director americà hauria aprofitat el procés per dibuixar una història de venjança, Collell i Cadena decideixen situar-se davant del trauma, mostrar com allò més fosc d'una experiència altera definitivament la conducta sense que ni el perdó ni la consolació siguin teràpies suficients per resoldre el problema. El problema de la violació acaba transposat a nombrosos fets traumàtics. Elisa K també podria parlar-nos dels traumes generats als infants en qualsevol guerra o en vista de qualsevol situació violenta. Allò fonamental és estudiar què passa quan es perverteix la innocència infantil.

Elisa K funciona de manera equilibrada i aconsegueix que la crònica serena dels fets deixi pas al profund retrat psicològic. La distància es trenca per sentir el dolor de prop i atrapar els sentiments. Potser es pot acusar la pel·lícula de ser, malgrat la seva prudent durada, una història sintètica allargada o de tenir alguns moments marcadament metafòrics, com la imatge d'un somni que marca la fi de la infantesa, un xic innecessaris. Amb tot, Elisa K es converteix en una pel·lícula atípica, que desafia la insipidesa de l'actual cartellera, fent-nos tornar a creure que l'existència d'un cinema madur encara pot ser possible.