Trajectòria vital

És indubtable que Xicu Masó té un bon gust per la música notable, en són una constatació els seus muntatges, en què la selecció musical és una de les notes destacades. És per això que el punt de partida de l'espectacle són les “seves” músiques, i a partir d'aquestes, i de les imatges amb què hi ha associat per sempre més determinats passatges de la seva vida, transcorren dues hores d'espectacle. A l'inici, el seu enterrament. Al final, també, però molt diferent, res de plors, i sonant, cantada, la Simfonia núm. 3 (d'un temps d'uns botons), de Pau Riba. Entremig, escenes quotidianes d'una persona que depassa la cinquantena, que viu la seva joventut en els darrers anys de franquisme, que s'enamora i desenamora, que cau en les xarxes del teatre, aquest monstre que abdueix, incitat pel seu germà gran, un sentit record a en Quim, i tot actuat i cantat per dotze membres del Cor de Teatre, dirigits musicalment per David Costa, que interpreten temes triats pel mateix Masó i convertits en peces polifòniques per quatre arranjadors de primera. Respect, d'Otis Redding, però tenint en compte la versió d'Aretha Franklin, l'Stand by me que va popularitzar Ben E. King, La noia del país del nord de Dylan en versió catalana traduïda per Ernest Riera, el Te recuerdo Amanda de Víctor Jara, A felicidade, Samba em preludio de Vinicius de Moraes, tots aquests temes i més formen part de la banda sonora de la vida de Xicu Masó i conformen un espectacle que cal polir pel que fa a la durada, excessiva; al ritme, massa alentit i en què fa la sensació que, en tocar un tema tan proper, tan sensible, la perspectiva no ha estat l'adequada per prendre una mica de distància i introduir en la dramatúrgia elements que permetin que la peça guanyi interès als ulls del públic.