L'original i la còpia

No passa sovint que un surti d'una sala de projecció convençut que el que acaba de veure està destinat a perdurar. A mi m'ha succeït dos cops en les passades setmanes: veient La red social de David Fincher i Copia certificada d'Abbas Kiarostami. Ambdues pel·lícules mantenen diàlegs més o menys explícits amb mostres precedents d'excel·lència: en cert sentit, La red social és un Ciutadà Kane (1940) posseït per la intel·ligència post-humana del Hal 9000 de 2001, una odisseaa l'espai (1968) de Stanley Kubrick. I Copia certificada no sols pot ser interpretada com a una brillant paràfrasi de Viatge a Itàlia (1954), la pel·lícula de Roberto Rossellini que es va avançar tant al seu temps que, fins i tot, va anunciar l'adveniment d'Antonioni –i la seva poètica–, sinó que també converteix el tema de l'original i la còpia en fonament d'un discurs tentacular que va molt més enllà del joc de miralls cinèfil.

A T'estimaré sempre, les imatges d'un passat èpic colpegen la fragilitat present d'una Katherine Joyce que sent que la passió ja no és –o potser mai ha estat– el fonament de la relació amb el seu marit. Les derives solitàries dels dos personatges els enfronten amb la seva respectiva experiència del buit. La trobada dels cadàvers de dos amants incinerats a les ruïnes de Pompeia desencadenen la catarsi –el trasbals de Katherine– que culminarà amb el que només pot ser interpretat com una treva provisional, que posa de manifest la fragilitat i la feblesa de l'amor en un present (cada cop més) regit per l'asfíxia del sentiment.

El personatge masculí de Copia certificada, interpretat per William Shimell, és un teòric de l'estètica que reivindica el poder d'una bona còpia sobre l'original. Que Viatge a Itàlia sobrevoli la trama i les imatges de Copia certificada és una estratègia que, de fet, no intenta donar-li la raó a la veu masculina d'aquest duet, sinó que, com les millors obres d'art, intenta que els receptors, almenys, ens formulem alguna pregunta respecte a això. Alguna pregunta que potser no tingui resposta, com ¿és millor Copia certificada que Viatge a Itàlia?

Fa, tot just, una setmana ens podíem haver formulat una versió potser més trivial de la pregunta, en ocasió de l'estrena del remake nord-americà de Deixa'm entrar (2008). En aquell cas, no obstant això, la resposta era més senzilla: la fotocòpia d'una obra mestra no és necessàriament una obra mestra.

El tema de l'original i la còpia s'expandeix en la pel·lícula d'Abbas Kiarostami fins a formular una Teoria del Món (o, potser, un esborrall provisional, discutible, d'una Teoria del Món): ¿són els nostres fills la certificada còpia genètica de nosaltres mateixos?, ¿són les nostres noves relacions la còpia per fi alliberada d'errors de les nostres velles relacions que es van torçar?, ¿estan tots els nostres sentiments, totes les nostres passions condemnats a ser la forma derivada i antièpica dels qui ens han precedit?... Copia certificada és una d'aquelles pel·lícules inexhauribles, que inspiren noves preguntes dies després de haver-les vist.

L'escena en què apareix Jean-Claude Carrière –¿podria ser el díptic format per El discret encant de la burgesia i El fantasma de la llibertat un parent llunyà de la sofisticada proposta de Kiarostami?– demostra que una variació de pocs centímetres en l'angle d'una mirada pot canviar tot un sentit. Copia certificada és un exercici de precisió –res del que apareix a la pantalla és gratuït– que es posa al servei d'una ambigüitat: la del subjecte que, en un present que impossibilita tota originalitat, opta per entendre el món a través d'aquella funcional successió de còpies d'experiència que anomenem vida.