La contra
Gent de riu
El Museu de l'Ebre de Tortosa inaugura una exposició que evoca la gent de l'Ebre, mostrant com navegaven i com produïen i transportaven en els llaguts oli o farina
S'acaba d'inaugurar, al Museu de l'Ebre, de Tortosa, sota el pont del Mil·lenari, l'exposició Gent de riu, organitzada per Amics de l'Ebre, amb la col·laboració de l'Ajuntament tortosí i el patrocini de la Diputació de Tarragona i el bar restaurant Lo Vaporet, d'Amposta, al costat mateix de la gran rambla fluvial. L'artífex –per dir-ho així– d'aquesta, i tantes altres, mostres de cultura no és altre que Juanjo Forés, l'ànima guardiana, de fa ben bé vint anys, d'aquest museu, creat a primers dels noranta per Salvador Tarragó i Manuel Bestratén. Cada dos o tres mesos hi ha una mostra qualificada –documentada amb fotos, quadres, textos o objectes originals– d'algun dels molts aspectes de la cultura i la història ebrenques.
De temes no en falten, i ara –després dels dedicats al carlisme i al general Cabrera, a la batalla de l'Ebre i al món agrícola dels carros– arriba aquest que evoca la gent del nostre riu, mostrant com navegaven, com produïen i transportaven en els llaguts oli, farina, taronges, ciment i ferro i, en fi, tot el que, de Mequinensa al delta, uns i altres necessitaven.
Puc assegurar que aquesta exposició és allò que es diu “entranyable”, que arriba a les entranyes, i més d'aquells que, per l'edat (edat avançada), van viure l'atmosfera de tot el que aquí s'evoca. El riu que sovint baixava ple (amb les corresponents inundacions), els llaguters, els calafats, els barquers i moliners, els camàlics i comerciants i –escena igualment vigorosa– les rentadores vora l'aigua escoltant els piropos (no sempre galants i correctes) dels aspres, però bons com el pa, homes de riu, que anunciaven el pas per les poblacions al so del corn ancestral.
Tot aquest món –textos i fotos– haurà quedat recollit en el corresponent Quadern, el quart, que la dita associació i el museu editen cada cop que s'obre una exposició d'aquest tipus, digna de ser recordada.
I és que no és el primer cop que els Amics tracten de la qüestió fluvial: ja el 1993, dintre la col·lecció de llibres Lletres de l'Ebre, van reeditar el cèlebre volum de Carreras Candi La navegació al riu Ebre i, el 1997, Cultura fluvial: del Pirineu a la Mediterrània, recollint les actes de les jornades del mateix nom, celebrades a Tortosa, el novembre de 1994.
Vull dir que ja fa temps que s'hi dediquen, darrerament amb l'artista gràfic Joan Antoni Blanc, com a director del museu, i amb l'historiador Josep Sánchez Cervelló, com a president dels Amics de l'Ebre, al capdavant.
Certament, els temps d'ara no són els que l'exposició evoca; tampoc ara ningú, pràcticament, voldria tornar-hi, però, entre això i la indiferència total per l'Ebre, hi ha un pas intermedi que cal saber cobrir. Ja s'intenta, però cal tornar a fer constar que el seu estat ecològic no és, diguem-ne, gaire presentable. I és que la Unesco, que dóna el títol de reserva de la biosfera, vol les coses ben fetes.