Cursa folla, obsessiva, onírica

No ens atreviríem a dir que l'imaginari de Philippe Genty (1938) és més o menys ric que el de qualsevol altre. Sí que es pot dir que és molt particular i que el que és indubtable és que aquest creador francès té una especial habilitat per projectar el seu imaginari, per fer-ne la translació a imatges tan belles i poètiques com impactants a través de la dansa, el moviment, la música, els titelles, els efectes visuals, la llum, la interpretació i el teatre d'objectes, i per deixar les escenes tan obertes que permeti interpretacions tan distintes com espectadors hi hagi a la platea o a les llotges, de manera que no es converteixen en missatges críptics impossibles de desxifrar. Passa, però, que, en ocasions, no cal desxifrar-ho tot, sinó deixar-se endur pel plaer de la contemplació i en aquest camp Genty també és un mestre absolut. Voyageurs immobiles és la revisió de Voyageur immobile, una peça que data de principis dels 90 i que Genty ja va portar a Temporada Alta. També hi ha dut Zygmund Follies (2002) i l'esplèndida Boliloc (2008). La diferència entre aquests dos espectacles i el que ens ocupa és que en aquesta ocasió a l'espectador se li fa més present el treball dels intèrprets. En els espectacles citats no seria correcte dir que la llum, els objectes i els efectes visuals són més importants, però sí que són més visibles al públic que no pas els actors o actrius. A Voyageurs immobiles, gran part de l'èxit depèn, en força mesura, de la interpretació dels vuit actors i actrius que hi ha sobre l'escenari, i dels tres tècnics que els auxilien. Estan magnífics, demostrant un domini aclaparador del cos i de la veu i, al mateix temps, de l'aparell escenogràfic, dels ressorts escènics que han d'activar per realitzar els efectes visuals ideats per Genty, i mantenint l'actitud adequada en cada quadre que interpreten.

Voyageurs immobiles és un fabulós viatge que s'inicia al mig de l'oceà, en un rai mínim en què s'amunteguen vuit personatges que formen una petita societat i que travessaran temps i espais, reals, irreals, onírics, paisatges interiors; apareixen i desapareixen a ulls vista. Arriben a un desert de paper d'estrassa –també s'utilitzen materials igualment bàsics com plàstics, lones i caixes de cartró–, que modulen i que els modula, en què es reprodueixen i creen una vila i on duen la civilització que fagocita l'individu i que acabarà autodestruint-se gràcies a la inestimable intervenció del diner, auxiliat per la cobdícia humana. Però aleshores arriba el paradís, certament kitsch, on retrobem els nostres viatgers després d'un trànsit en què es demanen els inevitables papers, no fos cas que hi accedís algú de manera inconvenient. Tornem a un paisatge àrid, on la humanitat corre una agressiva cursa a través del temps, amb l'obsessió del foll, amb l'obstinació d'una bèstia, que té com a imatge emblemàtica i punt d'atenció el titella del centre del grup, que pateix continues metamorfosis a mesura que avança. Philippe Genty completa un discurs a voltes descoratjador respecte de la naturalesa humana, assuaujat, però, per un humor exquisit, lúcid, sense ser feridor. Meravellós!