Un sopar fantàstic

“La literatura també té l'element important de ser transmissora d'altres llibres, de cançons, de cinema, de tot el que ens ha conformat com a persones”, explica Mercè Ibarz per presentar una novel·la trufada de referents literaris (“els personatges són lletraferits”) i amb una potent banda sonora de cançons, començant per la que dóna títol a l'obra.

Mercè Ibarz (Saidí, 1954) ha publicat No parlis de mi quan me'n vagi, a Empúries, després de 15 anys de silenci pel que fa a novel·la i després de La terra retirada (1993) i La palmera de blat (1995), ara reeditades per Labutxaca. Periodista, professora, investigadora (amb tres títols dedicats a Rodoreda i dos a Buñuel), també és autora de dos reculls de relats, A la ciutat en obres (2002) i Febre de carrer (2005).

Aquests lapses de temps són els que pot demanar la creació més natural, no marcada pel mercat: “Escric quan tinc coses a dir i hi dedico el temps que necessita cada obra”, ens comenta.

L'obra narra la història d'un sopar d'antics amics que fa anys que no es veuen. “Entre el dia abans del sopar i fins a poc després, es crea una mena de bombolla de temps en què hi entra el present i el passat comuns dels personatges, i els canvis de la ciutat, de la vida”. I tot sense nostàlgia, un estil literari que l'autora sempre s'ha negat a utilitzar.

El sopar l'organitza Valentina Morera, una fotògrafa “que observa el món que l'envolta i per a qui l'amistat és important”. Alguns dels seus convidats són Rat, “un trepa, un polític que entra i surt dels jutjats acusat de fraus; un petit corrupte”, Nela Zubiri, “una penedida d'ETA que ha estat a la presó”, Isi Solís, “una funcionària solitària amb molts recursos en la feina i pocs en la seva vida personal”, i Nil Portolés, “un dibuixant d'èxit avorrit del present”.

Hi ha tres personatges més (Fluxus, la senyora Cogito i Pau Aiguabella) que pertanyen a una part fantàstica de l'obra. “Jo crec que els vius i els morts convivim –afirma Ibarz–, però no en vull explicar res, prefereixo que el lector vagi descobrint qui són i com són, aquests personatges; fins i tot, que un cop llegeixin els fets sorprenents dels darrers capítols, decideixin qui són els vius i qui els morts”.

I encara falta enumerar una veu narradora juganera i canviant que “a mesura que avança la trama és com un espia narratiu, no és omniscient, les coses les sap perquè està allà, les viu amb els personatges i va accelerant el ritme fins a produir les sorpreses del llibre, perquè el lector té premi, al final”, confessa l'autora, i ho rubrica amb un somriure enigmàtic.