L'àngel engabiat

Una carta d'amor. Una carta de mort. Un clam a la lli­ber­tat vehi­cu­lat a través d'aque­lla poe­sia visual tan par­ti­cu­lar de Jan Fabre; una reflexió sobre el suïcidi, sobre l'amor impos­si­ble que encarna un àngel enga­biat, Arte­mis Stav­ridi, fona­men­tal­ment balla­rina, però en aquest mun­tatge també intèrpret i can­tant. Encara amb el record de Quando l'uomo prin­ci­pale è una donna, el públic que va assis­tir dis­sabte a Anot­her Sle­epy Dusty Delta Day es va tro­bar fitant un esce­nari en què hi havia dis­tribuïts cinc mon­ti­cles de carbó que reful­gia iri­sat en rebre el més lleu con­tacte de la llum. Fent el perímetre, i tra­ves­sant-los en oca­si­ons, cinc tre­nets elèctrics, un per cada pro­mon­tori, feien el seu viatge al no res, com­ple­ta­ven una i altra vegada el cir­cuit tan­cat. Pen­jant dins la caixa negra, qua­drada, sense tren­ca­ments, deu gàbies amb deu cana­ris grocs empre­so­nats a l'inte­rior, sen­zi­lla, però acla­ri­dora imatge. A la dreta, un balancí i, asse­guda, una dona, ves­tida de color groc, àngel enga­biat que pos­se­eix, com si fos el seu bé més pre­uat, un tros de paper ple­gat i rebre­gat, que besa, que s'acosta al pit. És la carta que Lan­ce­lot adreça a Prin­cesa, i que ella, fent d'ell, lle­geix a cau de micròfon. Pri­mer, un frag­ment llarg de text. Després, a bocins, que s'inter­ca­len en la hipnòtica dansa. Perquè la intèrpret dansa, en un blues que són vari­a­ci­ons de l'Oda a Billy Joe (Bobby Gentry), l'angoixa del qui se sent atra­pat, dansa la mecànica i des­hu­ma­nit­zada rutina de l'àrid tre­ball en una mina, dansa l'amor incon­di­ci­o­nal, dansa l'espasmòdica con­fusió, la ràbia, el des­encís i el des­es­per de Lan­ce­lot, però també dansa la seva ferma decisió de lle­var-se la vida, fent ús de la seva lli­ber­tat, sense per­me­tre judi­cis morals ali­ens, de cap mena.

Stav­ridi no té l'elec­tri­ci­tat de la intèrpret ori­gi­nal, Ivana Jozic, una de les muses de Fabre, més orgànica, més vis­ce­ral; en canvi la seva elegància i pre­cisió en el movi­ment, les línies del seu cos jove, mul­ti­pli­quen la força poètica de la peça, la més per­so­nal i inti­mista de l'autor, ins­pi­rada per la mort dels seus pro­ge­ni­tors en un breu espai de temps, a la qual con­tra­posa la del jove Billy Joe McAl­llis­ter, el suïcida de la balada que va popu­la­rit­zar Gentry el 1967. L'embol­call que crea Fabre, artista plàstic per damunt de qual­se­vol altra con­si­de­ració, per al ball d'Arte­mis, és superb, quant a con­cepte i quant a rea­lit­zació. La il·lumi­nació convé sem­pre a les inten­ci­ons de l'artista, i forma un con­junt homo­geni amb el text, la dansa i l'esce­no­gra­fia.