Riure glaçat

Ha fet la seva ter­cera apa­rició Clau­dio Tol­cac­hir a Tem­po­rada Alta amb El viento en un violín, apa­rent­ment una comèdia que segueix els ítems que fan que el tea­tre d'aquest jove cre­a­dor sigui fàcil­ment recognos­ci­ble. Diré d'entrada que La omisión de la família Cole­man, pot­ser per ser la pri­mera –que ell por­tava a Europa i que jo veia, és clar–, em va sem­blar insu­pe­ra­ble. A El viento en un violín també hi ha tot allò que dis­tin­geix Tol­cac­hir, uns per­so­nat­ges molt mar­cats, una dra­matúrgia molt sòlida, una posada en escena esplèndi­da­ment sen­zi­lla, en què en el mateix esce­nari es recreen fins a qua­tre espais dife­rents, uns diàlegs ràpids, àgils, engi­nyo­sos, un ritme altíssim, una direcció exi­gent, atenta, intel·ligent, i unes inter­pre­ta­ci­ons bri­llants, amb força, que són un dels valors més ferms de la peça.

El viento en un violín pre­senta la vida de dos nuclis fami­li­ars pecu­li­ars, un d'ells for­mat per Mer­ce­des (Míriam Odo­rico) i el seu fill Darío (Lau­taro Perotti), de classe aco­mo­dada, i un altre for­mat per Dora (Ara­celi Dvoskin), la seva filla Celeste (Tamara Kiper) i l'amant d'aquesta, Lena (Inda Lava­lle), que viuen en la misèria. Mer­ce­des és una mare sobre­pro­tec­tora, aban­do­nada, trau­ma­tit­zada, i no hi és tota. Darío és inse­gur, fra­cas­sat, i es diria que li falta un bull. Dora, una dona paci­ent, sen­zi­lla, ser­vil i esgo­tada, és la minyona de Mer­ce­des i no aprova ini­ci­al­ment la relació de Lena, la més equi­li­brada de la funció, i Celeste, física­ment feble i que també té alguna mena de malal­tia psíquica. Lena i Celeste volen tenir una cri­a­tura i no se'ls acut millor manera de fer-ho que forçant Darío, al qual no conei­xen –poste­ri­or­ment des­co­bri­ran la con­nexió–, a fer l'amor amb Celeste amb la intenció de –una vegada fecun­dada la noia– no tor­nar-lo a veure mai més. Des­co­berta la relació, Darío, que fins ales­ho­res no havia tin­gut cap al·lici­ent vital, el troba en el nen i vol exer­cir la pater­ni­tat. La gro­tesca situ­ació que es des­en­ca­dena acaba amb un final apa­rent­ment feliç, que és el que dife­ren­cia sobre­tot aquesta peça de La omisión de la fami­lia Cole­man, que em sem­bla molt més rodona. S'hi feien més pre­sents, més enllà de la comèdia, temes com la família, la sole­dat, el pes d'allò que no es diu, seguint el mateix sis­tema que el direc­tor enun­cia, que és assa­jar la tragèdia com si fos una comèdia.

L'interès del text és escàs, fins i tot de la història; el més interes­sant és com les inter­pre­ta­ci­ons fun­ci­o­nen per fer avançar la història; com Tol­cac­hir és capaç de fer riure a cor què vols el públic i glaçar-li el som­riure amb la rèplica següent, o com fa que l'espec­ta­dor es pre­gunti per què riu de coses que, ben mirat, són una veri­ta­ble tragèdia.