Banda Cool

Al desem­bre, a Girona, entre d'altres de pos­si­bles, s'anun­cia l'ine­xo­ra­ble clo­enda del Fes­ti­val de Tar­dor Tem­po­rada Alta; el cert és que res­ten pocs espec­ta­cles per veure, però qui sap si encara tin­drem alguna bona sor­presa. Si sou d'anar al tea­tre pot­ser conei­xeu l'ímpetu vital de Jordi Oriol, de manera que no us estra­nyarà gens l'expec­tació que genera amb cada espec­ta­cle nou que posa en movi­ment. Com es pot obli­dar, per exem­ple, aque­lla exqui­sida deli­ca­tes­sen que va ense­nyar el 2007, La cai­guda d'Amlet? L'any pas­sat va estre­nar Pro­me­teu no res i enguany es diver­teix amb Home-natja, una paròdia ado­les­cent amb rere­fons amarg o, tal com ell ho des­criu, “un home­natge a tots aquells que poden arri­bar a per­dre el cap per un cul”; em sem­bla que la cosa és prou explícita. L'espai escènic i la il·lumi­nació d'Alex Aviñoa mos­tren l'ombra d'un petit garatge on els Prin­gats assa­gen un tipus de música, diguem-ne de con­tin­gut espe­cial, amb seients d'automòbil, bom­be­tes pen­jant i pneumàtics; al dar­rere, un petit esce­nari amb bate­ria, baix, teclats i una gui­tarra, un munt de focus d'espec­ta­cle i tot revol­tat per una mun­ta­nya de pen­ja­dors amb rode­tes plens de roba cool. Uns acords tren­quen la nit, crits d'entu­si­asme, aplau­di­ments... I és que els fans acla­men el seu doll d'èxtasi: “Bona nit, Girona!”, crida el Willy, el líder de la banda. És el pri­mer tema, i l'eco de la seva retronxa impacta: “Hòstia puta ja... Hòstia puta ja... Hòstia puta ja...”; i és que el Cara-cul, el Palles, el Pes­tes i el Bori­lles han tri­om­fat: ara res­po­nen a noms artístics com ara Willy, John, Fred i Pitt; són la banda musi­cal Cool, i el seu èxit és espa­ter­rant! Vivim la crònica viva del Gran G ‘Willy' –inici, èxit ful­mi­nant i cai­guda del geni–, nar­rada pels mem­bres del con­junt, una cosina ame­ri­cana i una ena­mo­ra­dissa com­pa­nya de classe. Una història plena d'atzar, tòpics i desa­mor que en la pri­mera part fun­ci­ona estu­pen­da­ment bé i diver­teix pel seu to inno­cent i les bro­mes pubes­cents i des­car­na­des que s'hi ves­sen, però més enllà d'aquest tempo la cosa pren un aire de seri­o­si­tat que pro­voca una cai­guda gene­ral de tensió i d'atenció. Com a broma i diver­ti­ment, com a paròdia sana al món de l'ado­lescència amb el seu rere­fons de ridi­cu­lesa, bana­li­tat, pors, com­ple­xos i humor, és d'una cra­pu­le­ria entra­nya­ble i enjo­gas­sada, però el canvi de to, les acrobàcies de la dra­matúrgia, l'abús dels recur­sos escènics, la dila­tació tem­po­ral, l'alliçona­ment, i l'ambi­valència i dis­con­tinuïtat en la direcció aca­ben en un ines­pe­rat llast. Et que­des amb un regust i la deso­lada sen­sació que la irre­ve­rent pro­mesa resta incom­plerta. La recre­ació dels vui­tanta és excel·lent i Òscar Muñoz demos­tra, una vegada més, que és un magnífic actor; la seva ver­sa­ti­li­tat es troba ben secun­dada pel des­do­bla­ment d'Anna Alarcón. Ara bé, entenc que els músics són músics. Sens dubte hi ha ale­gria, entu­si­asme i talent, però savi­esa encara no.