Cultura

Poesia en estat salvatge

Edicions Vitel·la publica una selecció de l'obra poètica de Michelangelo Buonarroti traduïda per Miquel Desclot

Un dels contemporanis de l'artista va escriure: “Ell diu coses i els altres, paraules”

La pri­mera vegada que Tho­mas Mann va lle­gir la poe­sia de Mic­he­lan­gelo Buo­nar­roti (Florència, 1475-1564) en una tra­ducció ale­ma­nya, tard, molt tard, qua­tre segles després que fos escrita, va sen­tir-se pro­fun­da­ment com­mo­gut per “la seva fran­quesa tor­ba­dora, per la seva potència sen­ti­men­tal sovint des­es­pe­rada”. S'hi trans­pa­ren­tava tant l'amar­gor, el des­fo­ga­ment d'un espe­rit tor­tu­rat, que no tro­bava un qua­li­fi­ca­tiu millor que el de “poe­sia en estat sal­vatge”. Era, en rea­li­tat, una repro­vació que enllaçava amb la tra­dició crítica ita­li­ana, que sem­pre havia jut­jat la poe­sia de l'artista flo­rentí “imper­fecta, aspra i ina­ca­bada”, com els esclaus llui­tant per sepa­rar-se de la pedra que va con­ce­bre els últims anys de la seva vida. És cert que Mic­he­lan­gelo no va mos­trar mai cap interès a publi­car el seu cançoner, que no va ser reco­llit en volum fins a la seva mort i, encara, en una edició frag­mentària i embas­tar­dida per les des­fi­gu­ra­ci­ons con­tra­re­for­mis­tes, però per als seus con­tem­po­ra­nis, que havien lle­git els ver­sos ori­gi­nals en còpies manus­cri­tes, la vena poètica de l'escul­tor no era cap orna­ment intel·lec­tual, sinó una autèntica reve­lació. “Ell diu coses i vosal­tres, parau­les”, afir­mava el poeta Fran­cesco Berni opo­sant-lo a l'ama­ne­ra­ment dels petrar­quis­tes. Però el cas és que els apro­xi­ma­da­ment 340 poe­mes que es con­ser­ven de Mic­he­lan­gelo, datats entre el 1503 i el 1560, encara que la gran majo­ria els va com­pon­dre quan ja pas­sava la cin­quan­tena, con­ti­nuen sent igno­rats pels his­to­ri­a­dors de la lite­ra­tura i de l'art, pot­ser perquè fins al 1960 no es va dis­po­sar per fi d'una edició fidel de tot aquest cor­pus, a cura d'Enzo Noè Girardi.

Aquest és el mate­rial del qual ha par­tit el tra­duc­tor Miquel Des­clot per tras­lla­dar al català un cen­te­nar llarg dels poe­mes mic­he­lan­ges­cos a Sol, jo, cre­mant a l'ombra, publi­cat per Edi­ci­ons Vitel·la de Bell­caire de l'Empordà amb un pròleg del mateix Des­clot i un epíleg de l'excon­ser­va­dor de la Col·lecció Thys­sen Tomàs Llo­rens, de qui és cone­guda la passió per una poe­sia que con­si­dera tant impor­tant per pene­trar en el sen­tit pro­fund de l'escul­tura i la pin­tura de l'artista.

No és gaire cor­rent que una edi­to­rial s'interessi a publi­car en català la poe­sia d'un autor renai­xen­tista que escri­via en una altra llen­gua i, a sobre, no tenia pre­ci­sa­ment per ofici les lle­tres. Aquest des­in­terès ha permès a Des­clot tre­ba­llar amb paciència durant quinze anys en els poe­mes, una vin­tena dels quals ja va incloure el 1999 a l'anto­lo­gia Saps la terra on flo­reix el lli­mo­ner? (Proa), al cos­tat d'altres tra­duc­ci­ons de Dante i Petrarca, perquè el vers del flo­rentí no li sem­blava pas menys exi­gent, pot­ser tan sols més aspre, que el d'aquells dos clàssics indis­cu­ti­bles. Ara, gràcies a la com­pli­ci­tat de Gemma Gar­cia, l'edi­tora de Vitel·la, n'ha pogut aple­gar un cen­te­nar llarg, tots aca­rats amb la versió ita­li­ana ori­gi­nal, i amb notes al peu que en faci­li­ten la com­prensió quan el sig­ni­fi­cat s'obs­cu­reix o depèn massa del con­text. Sonets, epi­ta­fis, madri­gals i frag­ments dis­per­sos per­me­ten des­co­brir un Buo­nar­roti fas­ci­nant que escri­via impul­si­va­ment al revers de les car­tes o als mar­ges dels dibui­xos, en “un to greu, fogós i trans­cen­dent” que deu tant a les teo­ries neo­platòniques de l'huma­nisme com als vai­vens del cor, en espe­cial arran de la relació amb Vit­to­ria Colonna i Tom­maso de Cava­li­eri, però també amb els joves Cecc­hino Bracci o Febo del Pog­gio, que va fer dir també a Tho­mas Mann que la seva obra era empesa per “un ena­mo­ra­ment sense fi”, per “una tenaç força d'amor”.

Com en l'escul­tura, el seu caràcter tosc, per­ma­nent­ment insa­tis­fet, ha dei­xat nom­bro­sos poe­mes ina­ca­bats, molts d'ells redac­tats en plena exe­cució d'algu­nes obres majors, com ara els fres­cos de la Cape­lla Six­tina o els tom­bes medi­cees, de manera que els seus ver­sos poden lle­gir-se com un comen­tari pri­vi­le­giat, vivíssim, inten­si­fi­cat per la forma closa de l'escrip­tura, de la seva acti­vi­tat artística i el seu pen­sa­ment estètic.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.