Exorcisme realista
El català Manuel Carballo dirigeix ‘La posesión de Emma Evans', film de terror rodat en anglès que s'acosta al tema sense abusar dels ensurts i l'efectisme fàcil
Tot sembla dit sobre les possessions demoníaques, una variant del cinema de terror que ha donat lloc a obres tan influents i admirades com El exorcista de Friedkin. Però almenys quatre pel·lícules de les seccions oficials del darrer Festival de Sitges tractaven el tema, i ho feien des de perspectives i llenguatges completament diferents. Una d'aquestes pel·lícules, La posesión de Emma Evans, es va estrenar ahir als cinemes i va ampliar la llista de produccions catalanes del 2010 amb distribució garantida a mig planeta. En aquest cas, s'estrenarà als Estats Units, el Japó i el Canadà, entre molts altres països.
Sens dubte hi ha ajudat el fet que, tot i tractar-se d'una producció de Filmax, està rodada en anglès i protagonitzada per una actriu irlandesa, Sophie Vavasseur (la posseïda, Emma Evans), i mitja dotzena d'intèrprets britànics. “La pel·lícula neix amb vocació internacional –explica el director en una entrevista a aquest diari–, i l'idioma internacional del cinema és l'anglès; és gairebé obligat fer-ho en aquesta llengua”.
També hi ajuda el fet que tracta un tema com la possessió demoníaca, que, malgrat que estem en ple segle XXI, continua ben vigent. “Jo crec que es deu a la mateixa natura del dimoni –diu Carballo–. És una figura que ens ha acompanyat durant milers d'anys, i en moments delicats en l'aspecte social com aquest, té més vigència”.
L'Emma Evans del títol és una adolescent de classe mitjana que, en paral·lel als símptomes de pubertat, comença a sentir una presència estranya al seu cos i pateix pèrdues momentànies de consciència durant les quals ataca la família. Un familiar que és capellà catòlic s'ofereix per ajudar-la. Anys enrere havia practicat exorcismes, però l'Església li ho va prohibir arran d'un incident amb una noia.
Acostament diferent
“El cinema d'exorcismes no m'agrada especialment –explica el director–. Vaig acceptar dirigir aquest guió perquè estava molt bé, permetia utilitzar la possessió per parlar d'altres coses. Va ser la mateixa productora, que va tenir la idea d'utilitzar un to naturalista i realista, i això em va semblar una bona manera de fer una aproximació diferent al gènere, de fugir dels llocs comuns”. A més, el realisme els servia per evitar l'excés d'efectes especials: “Van en contra del que buscàvem, que era entrar dins una família normal i veure què passava. L'horror servit de manera quotidiana és més poderós, sobretot en aquests temps, en què podem gaudir de l'horror humà cada dia a les notícies del migdia i la nit”.
El director veu el dimoni com un símbol. “Hi ha tota una sèrie de figures, els vampirs, els monstres, els bojos, els aliens... que serveixen per representar allò que ens turmenta. Són projeccions de les nostres pròpies pors. Aquesta pel·lícula parla de la por a la responsabilitat, a la maduresa, al comportament descontrolat, al compromís...”
