El cinema de la crisi i dels franctiradors

A diferència d'altres anys en què el cinema ha estat viu i ha presentat canvis i mutacions significatives, l'any 2010 passarà a la història per haver estat un any de certa crisi. És cert que hi ha hagut bones pel·lícules, però no hi ha hagut experiències prou enlluernadores. Entre els títols que més han creat noves formes hi ha Copia certificada, d'Abbas Kiarostami; Film socialisme, de Godard; Vincere!, de Bellocchio, i Uncle Boonmee, d'Apichatong d'Apichatpong Weerasethakul, al costat d'En tierra hostil, de Kathryn Bigelow; Two lovers, de James Gray; Shutter island, de Martin Scorsese,i L'escriptor, de Roman Polanski. El problema és que la majoria d'aquests films són grans obres d'autors més que consagrats, que sorgeixen com obres de veritables franctiradors enmig d'un panorama més aviat gris.

A finals del 2009 semblava que podien passar algunes coses. L'èxit d'Avatar es presentava com el punt de partida d'una reforma profunda en els sistemes de projecció que passava per la consolidació del 3D i per la digitalització de les sales. Un any després, la quimera del 3D és més incerta que mai ja que ha estat incapaç de transcendir l'estadi del públic infantil. L'animació ha donat pas a una gran meravella anomenada Toy story 3, l'èxit de la qual no ha estat provocat per la utilització del 3D, sinó per la forma com la pel·lícula proposava un fort sentiment de malenconia. La seva visió en 3D o en format analògic no canviava substancialment les coses. El procés d'infantilització ha fet que els exhibidors volguessin captar un públic infantil atret per la novetat, a causa de la davallada d'un públic juvenil que no ha trobat els seus productes a les sales. La requalificació de les sales per a retransmissions operístiques i partits de futbol tampoc s'ha imposat com a veritable alternativa.

Les propostes adultes no han estat tampoc gaire peculiars. Hollywood va haver de rescatar En tierra hostil, presentada al festival de Venècia del 2008, per tenir un bon film independent als Oscar; mentre que els exhibidors van garbellar entre el material de Canes 2008 per demostrar amb Two lovers que encara hi havia pel·lícules que seguien la millor tradició del cinema americà. El més curiós del cas es que el rescat d'aquests films correspon a unes formes de producció que les majors han posat en crisi. Warner i Paramount han trencat amb les seves filials independents. El desgast i la manca de creativitat ha fet que les darreres pel·lícules de cineastes que fins ara eren un valor segur –Eastwood, Coen, Stone, Shyamalan, Nolan o Scorsese– no estiguessin a l'altura. Els dos únics que han brillat han estat Polanski amb L'escritor i Fincher amb La red social.

En l'àmbit del cinema espanyol, la indústria s'ha trobat que sense Almodóvar, ni Amenábar, res podia brillar a la taquilla. Ni tan sols Balada triste de trompeta ha cobert les expectatives. El resultat final ha estat curiós, ja que per primer cop a la història recent els productes fabricats des de Catalunya han estat els que han salvat la temporada al cinema espanyol. Pa negre, d'Agustí Villaronga, Elisa K, de Jordi Cadena i Judith Collell van salvar el festival de Sant Sebastià, mentre que alguns productes de baix pressupost comara Caracremada, de Lluís Galter, i La mosquitera, d'Agustí Vila, han demostrat que el cinema de petit format pot trobar un lloc en el mercat internacional.