Collita (nacional) de l'any

1.‘Pa negre', d'Agustí Villaronga

La primera pel·lícula que s'enfronta als maniqueismes de representació de l'imaginari cinematogràfic de la postguerra, oferint, al mateix temps, una summa de diverses obres d'Emili Teixidor i una ampliació del camp de batalla, ètic i estètic, del discurs de Villaronga. Nora Navas aconsegueix la gran interpretació femenina de l'any.

2.‘El gran Vázquez', d'Óscar Aibar

El contrapunt perfecte a El invierno del dibujante de Paco Roca –àlbum sobre la utopia d'autogestió de la primera generació Bruguera– i als llibres 100 años de Bruguera i By Vázquez d'Antoni Guiral i Tebeos mutilados de Vicent Sanchis. Un biopic idealitzador –al mode Ed Wood o Gainsbourg– que mereix el títol de Pel·lícula Espanyola amb Més Amor al Tebeo de la Història.

3.‘Familystrip', de Lluís Miñarro

El debut com a director d'un productor, ara mateix, fonamental: un document íntim (familiar) que parteix d'un afortunat concepte –capturar una memòria viva a dues veus, mentre s'elabora un retrat pictòric dels protagonistes– que una tràgica circumstància, desvetllada als crèdits finals, reformula completament.

4.‘María y yo', de Félix Fernández de Castro

La popular novel·la gràfica de Miguel Gallardo –crònica d'un estiueig amb la seva filla autista– es transforma en un documental lluminós, que captura toda la saviesa compositiva i el geni cromàtic de les il·lustracions del creador de Makoki. Una mirada adulta i positiva sobre un tema delicat: en definitiva, una cosa ben difícil de trobar al cinema espanyol.

5.‘La isla interior', de Dunia Ayaso y Félix Sabroso

No hi ha millor plaer (per al crític i l'espectador) que el de veure créixer i madurar els cineastes. Quan es va estrenar Perdona, bonita, pero Lucas me quería a mí, ningú hagués apostat que la parella de cineastes recorreria, en un temps rècord, el camí filoalmodovarià de la frivolitat més o menys contracultural a la renovació del melodrama.

6.‘Buried', de Rodrigo Cortés

Un high concept afinadíssim no hagués estat prou, si darrera no hi hagués hagut un talent per a la destil·lació visual i narrativa del suspens com Cortés. La confirmació que el cineasta no és músic d'una sola nota i, probablement, el pitjor moment que haurà viscut Ryan Reynolds abans de la seva ruptura.

7.‘Caracremada', de Lluís Galter

Un western desconstruït que reflexiona sobre la manera de gestionar l'herència d'un cinema polític, que mai va estar a l'alçada del misteri encarnat per Ramon Vila Capdevila, àlies Caracremada.

8.‘De reparto', de Santiago Aguilar

Carlos Lucas, figurant i secundari inoblidable a la pel·lícula Justino, un asesino de la tercera edad, és l'enigma que obliga aquest documental a reformular-se en una cosa molt més interessant del que tenia previst.

9.‘La mosquitera', d'Agustí Vila

L'escena del porc senglar atropellat, la del túnel de rentat de cotxes, el ball de la protagonista Emma Suárez a la tristíssima festa d'aniversari del seu fill… Situada entre Todd Solondz i Buñuel, Vila proposa molt més que una raresa: l'impossible punt de trobada entre el cinema de Carlos Saura de l'època Cría cuervos i la postcomèdia més radical.

10.‘Finisterrae', de Sergi Caballero

El debut al llargmetratge de l'artista (i codirector del Sònar) Sergi Caballero: un pelegrinatge postmortem pel camí de Sant Jaume, que ofereix imatges molt difícils d'oblidar, mentre proposa una estratègia del desconcert, enfrontant humor arrauxat i poesia puríssima.