“Durant la dictadura el bestiari va ser una sortida”

Les peces, per molt que siguin trencadores, sempre conserven l'arrel tradicional. Almenys les que jo faig no són peces d'un grup de teatre de carrer. No m'agrada fer autòmats. Per tant, sempre he intentat seguir una estètica que ve d'una tradició.

Hi ha una evolució molt interessant després del franquisme. Durant la dictadura, el bestiari era una sortida per a la cultura; hi havia quatre bèsties i prou. Després, la gent dels pobles va començar a construir les seves pròpies figures. Era una resposta a la repressió que havien patit, feien els seus gegants i sortien al carrer. Però hi ha un moment en què es vol perfeccionar la tècnica.

Ara es fan moltes trobades de gegants i correfocs que abans no existien. I hi ha pobles que ja tenen figures però com que van a les trobades en volen de més maques. També hi ha ajuntaments o tècnics que han fet servir les figures per aglutinar grups de gent jove (això passa sobretot amb les figures de foc) o famílies (amb els gegants).

El factor d'identitat és molt fort. La figura aglutina i crea un important sentiment de pertinença al lloc. A vegades veus gegants que són molt lletjos però la gent se'ls estima molt.

Jo crec que sí. Hi ha casos com el del pastor o la dona d'aigua de Bellvei, que han permès recuperar la narrativa de la història d'aquests personatges i apropar-la als més joves. En el cas de la dona d'aigua, fins i tot s'ha arribat a editar el conte que vaig il·lustrar jo mateixa amb els dibuixos de la figura que havia construït, i posteriorment se n'ha fet la cançó.

El més important és captar quin tipus de peça volen, que agradi i que compleixi la funció. Hi ha grups que ho tenen molt clar, però d'altres, no. Llavors fem una recerca històrica del poble i busquem elements que siguin exclusius. M'agrada fer figures innovadores però que mantinguin les arrels i els lligams amb la nostra mitologia. El Nyctalus, el drac ratpenat d'Albinyana, té un cap de dimoni que entronca amb la tradició cristiana i la mitologia grega i romana.

Quan algú em fa un encàrrec ja ha triat prèviament l'estil que vol donar a la seva figura. Si volen un drac tradicional no me l'encarreguen a mi. A mi em motiva fer coses noves i si tinc una idea no vull que el material em freni. Quan vaig començar, feia l'estructura de fang i em feia posar la fibra de vidre, però de mica en mica he anat assumit tot el procés sencer i això em dóna més llibertat.