Cultura

L'altre color de l'exili

Marta Pessarrodona ressegueix el destí de les intel·lectuals que el 1939 van passar la ratlla o van ser silenciades

Unes cent mil per­so­nes van empren­dre el camí de l'exili amb la cai­guda de Cata­lu­nya l'hivern de 1939. No hi ha dis­tinció entre homes i dones, en aquesta xifra apro­xi­mada, però és evi­dent que, de dones, n'hi havia, i algu­nes de prou sig­ni­fi­ca­des dins la cul­tura del país, com ara Mercè Rodo­reda, Anna Murià, Mar­ga­rida Xirgu, Vic­to­ria Kent, Teresa Pàmies, Irene Polo, Fre­de­rica Mont­seny o Aurora Ber­trana. A Marta Pes­sar­ro­dona, però, li fa l'efecte, encara que no dis­posi de dades fia­bles, que la pro­porció de dones que van que­dar-se i van patir l'ano­me­nat exili inte­rior va ser també con­si­de­ra­ble, i en tot cas supe­rior a la dels homes que van tro­bar-se en la mateixa cir­cumstància. Roser Mat­heu, Rosa Leve­roni, Hermínia Grau o Rosa Maria Arquim­bau en són algu­nes, com també la novel·lista i crítica d'art Elvira Augusta Lewi, activíssima durant els anys trenta, de qui es perd com­ple­ta­ment el ras­tre a par­tir del 39.

Però pot­ser l'exem­ple més fla­grant de silen­ci­a­ment és el de la il·lus­tra­dora Lola Anglada, que tot i haver estat autora del conte El més petit de tots, el gran èxit popu­lar de la República, fes­ti­va­ment anti­fei­xista, amb l'entrada dels fran­quis­tes va deci­dir que­dar-se a casa, tan­cada amb pany i clau, abans de poder treure tímida­ment el nas tan tard com el 1947. Molt temps després, en una entre­vista, la dibui­xant expli­ca­ria que es va veure en aque­lla penosa situ­ació a causa d'un expe­di­ent poli­cial ins­truït a petició, traïcions inex­pli­ca­bles, d'un col·lega seu, el també il·lus­tra­dor Opisso.

Moder­nes i exclo­ses

D'aques­tes dues for­mes de des­ter­ra­ment, entre el camí cap a la fron­tera i la reclusió forçada, tracta el nou lli­bre de la poeta, assa­gista i tra­duc­tora Marta Pes­sar­ro­dona (Ter­rassa, 1941), L'exili vio­leta (Mete­ora), un estudi escrit amb passió mili­tant, amb caus­ti­ci­tat i iro­nia sovint, vol­gu­da­ment sense cap neu­tra­li­tat, sobre les intel·lec­tu­als cata­la­nes que es van exi­liar, fugint o ama­gant-se, aquell cru hivern de 1939. El tre­ball és fruit d'una intensa reco­pi­lació de mate­rial ini­ci­ada men­tre Pes­sar­ro­dona pre­pa­rava la bio­gra­fia Mercè Rodo­reda i el seu temps (2005), que l'autora ha apro­fi­tat per anar des­gra­nant en dos lli­bres més, Donas­ses (2006), mis­cel·lània d'algu­nes de les figu­res feme­ni­nes més relle­vants de la cul­tura cata­lana de la moder­ni­tat, i França 1939: la cul­tura cata­lana exi­li­ada ( 2010), un altre assaig sobre l'exili, aquí, sense par­ti­cu­la­ri­tats de gènere. L'exili vio­leta és doncs el resul­tat d'una labo­ri­osa inves­ti­gació que per­met a Pes­sar­ro­dona res­se­guir els des­tins de les “moder­nes”, aquell estil de dona sor­git del libe­ra­lisme dels anys trenta abans de ser subs­tituït per la “niña” del naci­o­nal­ca­to­li­cisme, i en el qual s'inclo­uen intel·lec­tu­als prou cone­gu­des, com Rodo­reda o Ber­trana, però també mol­tes altres de poc estu­di­a­des, com la pin­tora Roser Bru, la dra­ma­turga Carme Mon­to­riol i la nar­ra­dora i pri­meríssima tra­duc­tora de Joyce Maria Teresa Ver­net, tan mar­gi­nada en la post­guerra, que diuen que la van tro­bar al seu pis quan feia dies que era morta.

Pes­sar­ro­dona té també la deferència de posar en pri­mer pla l'acti­vi­tat d'algu­nes dones enfos­qui­des per la pre­e­minència dels pares, els marits o els amants. És el cas de Cle­men­tina Arde­riu o Mercè Devesa, les dones de Car­les Riba i Josep M. de Sagarra, totes dues poe­tes, i de Maria Antònia Frei­xes, secretària d'Antoni M. Sbert, o de la tra­duc­tora Hermínia Grau Aymà, casada amb Agustí Duran San­pere i gran amiga de Lluís Nico­lau d'Olwer. De totes se'n res­se­gueix la peripècia, a través de car­tes, memòries i docu­ments diver­sos, pel Mas Perxés d'Agu­llana, pels camps d'inter­na­ment, per les residències d'aco­llida de Tolosa o Mont­pe­ller, pel cas­tell de Roissy-en-Brie, per les ofi­ci­nes d'expe­dició de pas­sa­ports, pel labe­rint demen­cial de la Gene­ra­li­tat dis­per­sada i de les pas­si­ons huma­nes agu­dit­za­des en la penúria i el perill (hi va haver adul­te­ris i mal­di­en­ces i enve­ges). Per no per­dre's enmig de tal abundància de dades, Pes­sar­ro­dona ha incor­po­rat en apèndix les fit­xes biogràfiques de les prin­ci­pals per­so­nes cita­des i un pràctic dic­ci­o­nari per immer­gir-se en les ins­ti­tu­ci­ons i els esce­na­ris de l'època.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.