Vetllada històrica al Principal

Dimarts al vespre, el Teatre Principal va ser l'escenari de la presentació, a Valls, de dos intèrprets excepcionals. El tenor vallenc Roger Padullés, reconegut cantant de lied i òpera a tot Europa, i la pianista Marta Pujol, especialista en el repertori d'acompanyament vocal, van recrear el lied-cançó de Mompou i napolitanes en la primera part, i àries d'òpera en la segona part.

Una veu peculiar, la de Roger Padullés: clara, transparent, diàfana, dolça, expressiva, emotiva, ben conduïda... Sens dubte, difícil de ser caracteritzada en un llenguatge com el nostre. I així va obrir la vetllada, amb quatre cançons ben triades de Mompou en què va demostrar el perquè se l'ha valorat com a intèrpret de lied, recreant-se en l'intimisme que ofereix aquest insigne autor català. Tancà aquest conjunt de quatre cançons amb una esplèndida Neu, en què va transmetre totes les essències de la música de Mompou.

Va continuar el programa oferint una mostra del lirisme mediterrani amb quatre napolitanes, cantades amb passió i molta expressió, evidenciant que es troba molt a gust amb la cançó napolitana, sempre un atractiu per als grans tenors de tots els temps. Amb una veu original i vellutada, el jove tenor vallenc Roger Padullés apunta alt en el món de l'òpera d'àmbit internacional, en el qual està marcant una trajectòria ascendent que inclou la distinció com a millor intèrpret en l'últim concurs internacional de cant Francesc Viñas. Aquesta trajectòria ha fet tornar l'esperança de la creació d'una nova elit catalana en el bel canto. És conscient que per arribar al públic s'ha de tenir una capacitat de comunicar, i per fer això s'ha d'interpretar. A més d'una bona tècnica, està dotat per arribar al cor de la gent. I tot això ho vàrem comprovar en el ventall d'àries que va interpretar en la segona part. Primer en l'ària de Samson de Händel, plena de lirisme i dramatisme; canviant, radicalment, amb l'opereta La belle Hélène d'Offenbach, en què va demostrar que és un bon cantant i, a la vegada, un bon actor, donant expressivitat i lirisme lleuger al personatge que interpretava. En cada una de les intervencions sorprenia l'auditori, per la bellesa de la seva veu i la seva habilitat per regular les dinàmiques i generositat en el frasegi, firmant un Kuda, kuda, de l'Eugenij Onegin de Txaikovski, francament emotiu. El programa va anar in crescendo, fent una incursió en l'opereta lleugera que cantava Luis Mariano, Le chanteur de Mexico, molt expressiu i molt líric. Les dues darreres àries eren per concloure amb èxit la vetllada. I així va ser: l'ària de La Traviata, de Verdi, esplèndid de veu, expressió, lirisme; generós en els aguts i en el volum. I en la Carmen ens va transmetre tot el dramatisme i lirisme que requereix aquesta pàgina de l'òpera de Bizet.

L'entusiasme del públic va quedar recompensat amb la cançó catalana Santa Llúcia, que va ser molt ben acollida. Roger, que va demanar que no es fes la foscor a la sala per estar més a prop del públic, va comprovar com algú seguia amb els llavis la seva interpretació. Una vetllada històrica que, com es va dir en la presentació, formarà part de l'inici d'un dels millors tenors d'Europa.