Que comenci el rodatge, doncs!

No és gaire habi­tual que un autor de les nos­tres con­tra­des estreni una obra al Tea­tre For­tuny. Segu­ra­ment que aquest va ser un dels reclams perquè un For­tuny ple de gom a gom rebés amb forts aplau­di­ments dis­sabte l'estrena de Peus des­calços sota la lluna d'agost, de Joan Cavallé (Alco­ver, 1958), un text ava­lat pels pre­mis 14 d'Abril de Tea­tre i Serra d'Or Crítica de Tea­tre. Ava­lat pels pre­mis, i pot­ser aquí hi ha un altre reclam, per la gosa­dia de Cavallé de trac­tar un tema rela­ci­o­nat amb la Guerra Civil espa­nyola, un epi­sodi cab­dal de la història del país i de les per­so­nes però que ha gene­rat ben poca dra­matúrgia.

El Cen­tre d'Arts Escèniques de Reus (CAER) ha assu­mit la pro­ducció de l'obra, com no podia ser de cap altra manera, i a l'estrena no hi va fal­tar la cro­nista. Ni la cro­nista ni el tot Reus (i pot­ser el tot Alco­ver i part del tot Tar­ra­gona però això la cro­nista no ho sap, ja que no són els seus ter­ri­to­ris i en des­co­neix la fauna), com ara el fla­mant dele­gat de Cul­tura, Jordi Agràs, que per raó del càrrec seurà a par­tir d'ara a la llotja pre­si­den­cial al cos­tat dels regi­dors muni­ci­pals, que sem­pre que­den molt fotogènics envol­tats pels ori­pells del For­tuny. I va començar l'obra, que tracta sobre la des­co­berta d'unes res­tes huma­nes a par­tir de les quals, a mesura que avança la trama, es va sabent l'estre­mi­dora fi que van tenir les per­so­nes a les quals per­ta­nyien. Peus des­calços sota la lluna d'agost és un al·legat con­tra les guer­res però, sobre­tot, con­tra la violència que exer­cei­xen en la rere­guarda. I con­tra la covar­dia de la gent que no fa res per atu­rar la mas­sa­cre dels seus veïns i el silenci cul­pa­ble amb què durant anys ocul­ten la ignomínia.

Un tema, doncs, que tracta sobre la memòria històrica i que va interes­sar el públic. Tot i això, el públic es dis­treia de tant en tant perquè el mun­tatge no avançava de manera fina i s'entre­ban­cava en alguns moments, ja sigui perquè Cavallé hi ha posat massa ingre­di­ents (els bus­ca­dors de fòssils, els arqueòlegs, els vigi­lants, els foren­ses, uns que escom­bren, els polítics, els peri­o­dis­tes i els fan­tas­mes del pas­sat, i tots inter­pre­tats per cinc actors, uf) o perquè el direc­tor, Albert Mes­tres, no els ha sabut cui­nar prou bé. La posada en escena és cor­recta i aus­tera però l'obra també pateix per la presència d'un nar­ra­dor que no se sap ben bé què diu (la dicció de l'actor no hi ajuda gaire) i per alguns moments que volen ser còmics però que allar­guen de manera inne­cessària l'espec­ta­cle (el moment sar­dana és pesat). Aplau­di­ments meres­cuts, però, a l'esforç de tots. I la resta són qua­tre cos­tes que un bon rodatge lli­marà. Els dies 19 i 20 de febrer l'obra es repre­senta a Tar­ra­gona. Que comenci el rodatge, doncs!

I llàstima que l'obra s'estrenés al For­tuny, que és un tea­tre on el públic té la vir­tut de par­ti­ci­par acti­va­ment en el que passa dalt de l'esce­nari. I com ho fa? Doncs amb uns reci­tals d'estos­se­ga­des que impe­dei­xen el segui­ment cor­recte dels diàlegs (al Bar­trina la gent no té tanta tos, cois). Però a la tos per­sis­tent i cons­tant es va sumar dis­sabte el Sona­tone espat­llat de la per­sona que estava asse­guda al seient 16 de la segona fila de la pla­tea. El xiu­let cons­tant que feia l'apa­rell era el que deu fer un obús quan l'ha esco­pit l'avió i està a punt d'impac­tar con­tra la bona i inde­fensa gent. Molt ade­quat per al mun­tatge.