Quan tot canvia perquè res no canviï

Entre els membres de l'Acadèmia de Hollywood encara domina una concepció vella i rància del cinema segons la qual una bona pel·lícula és aquella que millor llueix les seves actuacions. El discurs del rei de Tom Hooper no era la millor de l'any, però sí la que més bé lluïa els seus actors. Si repassem la llarga història dels Oscar, veurem que de manera progressiva un seguit de minusvalideses han anat ocupant un lloc preferent entre les obres premiades. En la majoria dels casos es tracta de ratificar una lògica que té les seves arrels en el mètode de l'Actor's Studio, segons el qual un bon actor és qui millor es fica en la pell de personatges difícils. La interpretació que Colin Firth fa del rei Jordi VI d'Anglaterra com d'un rei quec atemorit quan ha de parlar en públic, posa el dit a la llaga a la qüestió. L'actor es fica en la pell d'un personatge públic que en els anys daurats de la ràdio no pot comunicar-se amb els seus súbdits. Més enllà dels actors, la pel·lícula de Tom Hooper aporta molt poques coses. La seva direcció resulta planera, pròpia d'un director sense personalitat. El relat està organitzat al voltant de
la clàssica història de superació que ha de portar a una mena de catarsi final entre el personatge i els espectadors. No hi ha res que l'aparti del classicisme, ni d'un
model de cinema completament envellit.

El cas d'El discurs del rei resulta curiós si es compara amb les perdedores que l'han envoltat, un seguit de pel·lícules que demostraven que aquest any hi havia una bona collita i que s'està consolidant una forta generació de cineastes amb ganes de trencar les estructures. David Fincher, el director de La red social, s'ha configurat com un dels grans creadors. A partir de la història del jovenet arribista que va inventar el Facebook, Fincher ha estat capaç de crear un drama shakespearià dins les esferes de Harvard. Darren Aronofsky, el director de Cisne negro, és un cineasta excessiu, però en la seva pel·lícula ha sabut combinar amb molta intel·ligència un relat psicològic sobre l'obsessió per la perfecció amb un retrat sobre les pors que genera la transformació del cos. David O. Russell també ha aconseguit a The fighter donar la volta a les pel·lícules de boxa, fent que l'interès no estigui en el ring sinó en l'estranya família dels protagonistes. Si a tots aquests autors hi afegim que Valor de ley dels Coen és un dels millors retrats al·lucinats sobre els espectres de la frontera americana que ha ofert el cinema americà, ens trobarem que els premis cap a El discurs del rei no són més que una pobra jugada conservadora. Probablement, entre els guardons d'aquest any, el més just ha estat el premi al millor documental per Inside job de Charles Ferguson, una lúcida dissecció de les raons de la crisi que ens demostra com els financers que varen portar el món cap al caos econòmic han salvat la seva pell i continuen essent els assessors de Barak Obama.

Amb els Oscar passa igual, tot sembla canviar perquè res no canviï.