Mullova captiva

La Mullova va aparèixer als nostres escenaris fa molts anys tocant repertori romàntic i exhibint el seu idil·li amb Claudio Abbado, de qui va tenir un fill. Ara, amb 52 anys, es presenta amb el repertori, que darrerament ha cultivat de manera intensa, d'obres de Bach i Haendel i acompanyada per Ottavio Dantone. Sembla que la potència i el gruix sonor que la Mullova extreu del seu violí no acaben de ser adients per aquest nou repertori, acostumats com estem a l'allau de bons violinistes barrocs, en especial els italians, que ho broden. Algun problema d'afinació i d'anar a l'hora amb el clavicembalista van aflorar en el primer Allegro de la Sonata núm 4 BWV 1017, precisament darrere del primer temps Siciliano Largo, que havia estat la seva millor intervenció fins aleshores. Va ser en la darrera peça, la coneguda Xacona de la Partita en re menor per a violí sol, BWV 1004 de Bach, que la Mullova va exhibir tota la seva qualitat. Amb solemnitat i seguretat, extraient sons de diferent gruix, color i intensitat per donar vida als centenars de temes que s'entrecreuen en l'obra, i en un clima d'atenció total, la Mullova, en els més de quinze minuts que dura la peça, ens va captivar. Dantone acostuma a lluir més com a element dinamitzador de petits conjunts barrocs que com a baix continu o acompanyant de les obres que vam sentir. Això no obstant, va demostrar la categoria que li és reconeguda.