Les lleis de la ficció no són les de la vida

Fa unes setmanes, com a resultat dels excessos de la llei antitabac, es va prohibir als actors de Hair que fumessin en escena. Donaven mal exemple i era perjudicial per a la salut. Ara ha esclatat la notícia que es vol processar el director del Festival de Sitges pel delicte de pornografia infantil. Se l'acusa d'exhibir una pel·lícula de ficció on hi ha algunes escenes pedòfiles. El problema és el mateix: la incapacitat per entendre que és una ficció.

Aristòtil ho va explicar molt clar al recordar que l'ésser humà té necessitat d'imitar el món i que aquest desig el porta a fingir, a fer veure que un dibuix o una representació són com la vida. Les ficcions no són mai allò real, sinó simples imitacions. Quan un actor fuma actua en un altre món –l'escena– on les lleis no depenen dels juristes sinó d'un univers possible creat per l'autor. Quan en una pel·lícula uns actors duen a terme qualsevol salvatjada, aquesta no pot ser acusada de delicte perquè pertany a un món situat a l'altre costat del mirall.

El cas del judici contra el director del festival és la crònica surrealista d'un vell despropòsit que sorgeix quan la moral vol intervenir en la ficció. El despropòsit parteix d'un principi malèvol basat en la creença que els individus no som prou responsables per no deixar-nos influenciar pel que mostren les ficcions. Quan l'Estat o la justícia creu que ha de tutelar-nos, que ens han de dir el que podem mirar i el que no, sorgeix la censura. Mentre ens amaguin les coses, mai podrem ser adults, ni anar com Alícia
a l'altre costat del mirall. Per cert, si esmento a Alícia no és per casualitat.
La immortal obra de Le-wis Carroll també va néixer d'una perversió.