Entranyable verí

Kiko Veneno continua sembrant amics i bonrotllisme musical pels escenaris que trepitja. El seu verí és una dolça metzina que sedueix per la seva poètica pròxima i quotidiana, de vida domèstica i sonoritats properes. Entranyable verí. Difícilment aquest sevillà nascut a Sant Climent Sescebes superarà mai el cim que va assolir amb l'impecable Échate un cantecito (1992), la quadratura del cercle del fenomen Veneno amb què va irrompre a la dècada dels setanta. La nit del dijous la solemnitat del Palau de la Música es va transvestir d'humanitat absoluta amb un Kiko Veneno de blanc impol·lut presentant els temes d'un nou treball discogràfic que arriba després de cinc anys sense publicar, Dice la gente. Un disc en què la versió d'un tema de Leonard Cohen, Bird on the wire (Un pájaro en el cable), va viure la translació al directe amb la participació de l'arxillaüt de Javier Mas, que ha estat la mà dreta del cantautor canadenc en la seva darrera gira. I on el seu homenatge a la rumba catalana amb el filtre de Bollywood –La rama de Barcelona– va quedar subratllat amb un fi de festa d'emotiva intensitat on va aparèixer el mestre Peret al ritme del clàssic Volando voy.

La vetllada podria haver resultat memorable, i aquest era el seu esperit, però van fallar les formes a causa d'una amplificació excessiva que va ofegar la recerca del caliu a favor de l'estridència. Un tractament més acústic hauria estat més conseqüent amb una proposta musical en què Kiko Veneno sembla recuperar aquella ànima hippy i els preceptes folkies de la seva joventut californiana.

Com a fidel mostra d'aquesta estètica ens va deixar la seva particular revisió de títols com ara Está muy bien eso del cariño.