Raimon intransferible

Rai­mon creu que Rellotge d'emo­ci­ons, el seu nou disc, és el més per­so­nal que ha edi­tat. «És un disc per­so­nal i intrans­fe­ri­ble», li agrada mati­sar. Con­si­dera que ho és perquè hi tracta sobre per­so­nes (la seva mare, el seu pare, Joan Fus­ter, Vicent Ven­tura, Andreu Alfaro, etc.) i llocs (Xàtiva, València, etc.) que cap altre can­tant pot evo­car amb tanta experiència vis­cuda amb aques­tes per­so­nes i en aquests llocs.

He pas­se­jat per València sol, una de les com­po­si­ci­ons del disc amb un com­po­nent auto­bi­ogràfic més potent, exem­pli­fica fins a quin punt Rellotge d'emo­ci­ons és una obra per­so­nal i intrans­fe­ri­ble. Acos­tu­mat a cons­ta­tar que el públic sovint triga molt a fer-se seves les cançons que li dóna a conèixer, Rai­mon va que­dar gra­ta­ment sorprès pel fet que una de les peces més aplau­di­des en el seu reci­tal de diven­dres al tea­tre Tívoli de Bar­ce­lona va ser aquesta.

Si Rai­mon ha anat enri­quint al llarg dels anys l'ima­gi­nari col·lec­tiu dels ciu­ta­dans dels Països Cata­lans amb refe­rents sen­ti­men­tals esti­mats per diver­ses gene­ra­ci­ons, ara a He pas­se­jat per València sol no tan sols fa memòria d'una manera molt emo­tiva de vivències que l'han aju­dat a ser qui és, sinó que ens fa més visi­ble l'evidència que els Països Cata­lans no seríem el que som sense la deci­siva apor­tació del País Valencià.

El pri­mer de la tanda dels tres reci­tals de pre­sen­tació de Rellotge d'emo­ci­ons al Tívoli va ser una vet­llada car­re­gada de sen­ti­ments. Amb ganes de mos­trar abans de tot la seva par­tida de nai­xe­ment, segons va dir amb iro­nia, Rai­mon va voler començar amb Quan jo vaig nàixer. La resta de la pri­mera part la va dedi­car a les deu com­po­si­ci­ons de Rellotge d'emo­ci­ons. Adap­ta­des a les pos­si­bi­li­tats tímbri­ques del quar­tet que l'acom­pa­nya a l'esce­nari, en con­cert les peces del disc no per­den inten­si­tat. Jus­ta­ment l'aus­te­ri­tat dels arran­ja­ments per al quar­tet, que con­trasta amb la com­ple­xi­tat ins­tru­men­tal esco­llida per a l'enre­gis­tra­ment del disc, en alguns casos fins i tot faci­lita que el text de la cançó es pugui seguir millor, com va suc­ceir amb Bar­ce­lona'71, que Rai­mon va can­tar per pri­mer cop en públic diven­dres, amb una admi­ra­ble natu­ra­li­tat. La segona part va ser una anto­lo­gia del reper­tori rai­monià amb moments exqui­sits, com amb la hip­nosi de Molt lluny i L'única segu­re­tat. A diferència de la pri­mera, Rai­mon es va acom­pa­nyar a la gui­tarra en algu­nes peces, com als bisos, en un final amb el públic amb pell de gallina.