Els homes que estimaven les dones

Descarades. No es tallen un pèl. Així són les xiques que van als concerts dels Manel. Aixequen la veu per llançar-los una floreta i per demanar-los una cançó. Són les primeres que piquen de mans arrossegades per l'emoció d'una cançó, les primeres que fan de cor perquè se saben tot el temari de memòria i les primeres que piquen de peus furioses demanant més i més bisos. A l'espaterrant èxit dels Manel hi té molt a veure la connexió del grup, de les seves cançons i la manera de dir-les, amb les dones, pensa la cronista asseguda, dissabte a la nit, a la platea d'un Teatre Bartrina que està a punt de rebentar de gent i d'emoció. Poques vegades havia vist la cronista un teatre tan vibrant i tan ple de bon rotllo i on elles no poden apartar els ulls de l'escenari, en especial de Guillem Gisbert, de la seva estilitzada figura i dels seus originals monòlegs. Els Manel hi presentaven el segon disc, 10 milles per veure una bona armadura, un grapat de boníssimes cançons d'entre les quals destaca, per preciosa, minuciosa i transversal (de generacions, de sentiments) aquest Aniversari que tal vegada connecti directament amb Qualsevol nit pot sortir el sol de Jaume Sisa, per exemple, el cantant galàctic pare (avi?) dels Manel i que precisament fa un cameo en el bonic videoclip de la cançó. Els Manel es presenten al públic com el que deuen ser, quatre xicots senzills que s'excusen contínuament perquè és el primer concert de la segona època de la seva carrera i encara no ho tenen acabat d'afinar, ni instruments ni repertori, i arrenquen tot seguit amb El Miquel i l'Olga tornen. El xicot que seu al costat de la cronista fa una foto amb el mòbil de la seva entrada, deu voler que quedi constància que va assistir al primer concert del nou disc dels Manel, i a la cronista li queda clar que aquell concert és especial (històric?) i que estem tots plegats una mica sonats. I els Manel vinga amb aquest missatge sempre positiu en el fons, és un constant ens en sortirem, un vinga va, i el personal brama amb Al mar i Ai Dolors i La gent normal, molt millor, on vas a parar, que el seu original, Common People de Pulp. Aquests sí que són homes que estimaven, que estimen, les dones, pensa la cronista mentre sent l'enèsim crit femení de guapoooosssss! que surt d'una llotja.