L'aplec metàl·lic

Divendres es va celebrar al Sant Jordi Club el primer gran aplec heavy de la temporada, una trobada intergeneracional en què es mesclen velles glòries carregades de ferralla i amb la biografia escrita a la jupa amb jovenets que s'estrenen en l'art d'aixecar les banyes, llençar-se al mosh desenfrenat i buidar gots de cervesa a una velocitat desmesurada. Els oficiants? Dues glòries de l'època daurada del thrash metal: Slayer i Megadeth, vells coneguts que s'han guanyat un respecte a prova de bombes i discos de tràmit dins la gira anomenada European Carnage Tour.

Amb la sobrada professionalitat de Dave Mustaine, Megadeth van obrir foc amb un so que va anar millorant a mesura que el grup descarregava bombes de rellotgeria com Hangar 18, À tout le monde, Symphony of Destruction o una Holy Wars amb la qual van tancar un concert curt, però clar, amb ofici, concís i directe.

Però a partir del moment en què Slayer van sortir a l'escenari, només amb la cançó World painter blood, van demostrar qui manava allà. Un cop de puny donat a la taula amb contundència, una precisió brutal, directes al moll de l'os, i només amb un “Bona nit cabrons!” per saludar la penya. Amb el guitarrista Kerry King convertit ja en una icona del metal, Tom Araya amb la vena del coll a punt d'esclatar, sense que ningú menystingués la substitució de Jeff Hanneman per Gary Holt (Exodus) i amb la bateria de Dave Lompardo convertint-se en un desfibril·lador capaç d'aixecar morts amb la subtilesa d'un martell pneumàtic. Un alliberament catàrtic que va assolir la seva màxima potència amb himnes com Dead skin mask, Raining Blood o la demolidora Angel of death.