Història i Reus

La catedràtica d'història contemporània de la Universitat de Girona Anna M. Garcia Rovira va ser un dels últims ponents que van intervenir en la darrera jornada del Congrés Internacional Pere Anguera, que es va desenvolupar ahir al Campus Catalunya de la URV a Tarragona. La catedràtica va oferir la conferència Pere Anguera, un pioner de la historiografia del segle XIX a Catalunya, una intervenció que cap reusenc s'hauria d'haver perdut. Però se la van perdre prop d'uns 100.000 atès que, llevat de la cronista, el Massó del museu, el Filella del Veu Alta i la família de l'historiador, i potser alguns alumnes de la URV nascuts a la capital del Baix Camp, no se'n va divisar cap més a l'Aula Magna. I no se l'haurien d'haver perdut perquè Garcia Rovira va deixar ben clar a l'auditori que la tradició historiogràfica de Reus és única al país i que cap ciutat té els arxius tan plens de materials històrics del vuit-cents. Per alguna cosa va abanderar molts dels conflictes socials del XIX, que van deixar molta cosa escrita. Materials que Anguera va perseguir com una fura (“la meva droga és el paper revellit i la pols d'arxiu”, deia), va interpretar i va divulgar fins a situar la seva ciutat natal al capdavant dels estudis històrics del XIX català. I els reusencs tampoc s'haurien d'haver perdut la intervenció de la professora gironina, ni de cap altre dels ponents d'altura que han participat en el simposi, perquè els hauria quedat claríssim el gran prestigi extramurs de l'historiador reusenc, que va morir el gener del 2010.

Ve a tomb, tota aquesta introducció, perquè el Congrés Internacional Pere Anguera ha servit precisament, entre altres objectius, per demostrar la projecció exterior d'un nom local. Reus acostuma a valorar bé i a vanar-se dels reusencs de fora vila perquè fa temps que viuen fora vila i si viuen fora vila és que deuen ser molt bons, uns autèntics cracks en el que fan. Si, en canvi, no n'han marxat, és que no deuen valer gaire, deuen ser unes mediocritats. Per aquesta raó, la cronista va decidir que el documental biogràfic sobre Pere Anguera que ha contribuït a realitzar, i que emetrà un dia d'aquests Canal Reus TV, acabés amb unes paraules del també historiador Ezequiel Gort (això si la post-producció no altera el final del treball): que moltes vegades, des de casa, no ens adonem de la importància d'un compatrici. Gran veritat. Sort que tots aquests congressistes que han vingut de fora ens n'han fet adonar.

No és únic, el cas Anguera. Ahir mateix l'Ajuntament proposava donar una medalla a Josep Murgades, que el 26 d'abril també serà honorat pel Centre de Lectura. Un altre exemple de gran biografia, de compromís insubornable amb la cultura i el país, de model cívic que cal conèixer i divulgar sobretot en temporals electorals, en què ja han començat a sonar alguns estirabots relacionats amb la cultura per part d'aspirants a les poltrones municipals que mai han estat vistos a cap representació d'una obra de teatre, per exemple.

Erudit sense contrincant possible, pou sense fons en la retenció de fonts documentals, mestre savi, escoltava i feia escoltar les veus del passat... Els elogis a Anguera anaven sortint de la boca d'Anna M. Garcia Rovira. Elogis i també discrepàncies, que en tenia, i més d'una, segons va confessar, amb el reusenc. Anguera despertava fílies i fòbies. Les fòbies eren a vegades el producte d'un coneixement superficial de la persona. I, d'altres, guanyades a pols per actituds i accions del mateix personatge, que tothom té llums i ombres. En fi. Ha estat molt estimulant treure el cap en la moguda anguerista. I ara toca desconnectar-ne una estona. La cronista està exhausta.