L'hora de comptar diners
El diner és el tema de moda. No n'hi ha per a menys. Allà on vas, sempre s'acaba parlant dels calés. Ningú té un cèntim, però es fa l'esforç de continuar com es pot. De tirar endavant. De no llançar la tovallola, entre altres coses perquè llançar la tovallola equival a deixar d'existir, a suïcidar-se. La setmana passada, el festival Barnasants va fer balanç. Resulta que aquest any han augmentat les xifres de participació i han arribat a superar la barrera de les 20.000 persones que han assistit a un dels més de cent concerts programats en aquesta 16a edició. Parlem d'un festival de referència als ulls de les institucions. Una iniciativa que traspassa fronteres, que prepara un intercanvi cultural amb l'Uruguai, que edita una col·lecció discogràfica, que ha obert les portes a un pom d'auditoris repartits per la geografia catalana que s'apunten a participar-hi. I, no obstant això, no té la liquiditat suficient com per moure's amb una certa llibertat.
És un problema de timing. D'allò que abans es deia sincronització. Començant al gener i clausurant a l'abril, com també succeeix en cas del Tradicionàrius, els diners que s'hi mouen són ficticis. Com els del monopoli, per entendre'ns. Es disposa d'una quantitat que se suposa arribarà quan la Generalitat aprovi els pressupostos. Quan les oficines governamentals sàpiguen quines són les partides que es destinaran a subvencionar. Amb l'anunci anticipat de retallades a tort i a dret, és fàcil suposar que igual arriba una altra suma, que allò que s'ha gastat seguint paràmetres pressupostaris de l'any anterior, no és més que fum, vapor. Les engrunes d'allò que sobra després de patrocinar projectes que semblen més necessaris i que, en realitat, no ho són. Ja no vull parlar més de diners. Em posa de mal humor.
