Nens del món, indigneu-vos!

El gran Ovidi Mont­llor can­tava fa uns quants anys que això de la mort és molt rela­tiu, i que de fet anar a l'altre barri és com unes grans vacan­ces. No se sap si ins­pi­rat amb la cançó Les meves vacan­ces de l'Ovidi, Tor­tell Pol­trona (Jaume Mateu) cons­tru­eix al seu espec­ta­cle de nova cre­ació després de 10 anys dedi­cat al Circ Cric i a Pallas­sos sense Fron­te­res, un monòleg pre­ci­sa­ment amb la idea que morir-se és una cosa poc trans­cen­dent, una mena de vacan­ces sense retorn en què el més impor­tant quan et cri­den és dei­xar constància a les noves gene­ra­ci­ons de la neces­si­tat de cons­truir una soci­e­tat més justa i igua­litària.

Grimègies és un tre­ball sòlid i cohe­rent que, ajus­tant algu­nes coses, pot con­ver­tir-se en el tes­ta­ment del millor pallasso català després de Char­lie Rivel. Cal polir algu­nes coses, com ara el número de la puça, que es con­ver­teix en un gag massa reta­llat res­pecte de la versió de pista i no encaixa bé al tea­tre. Però l'essència del Tor­tell de sem­pre es manté. Geniüt i inno­cent com un infant, emprèn un viatge al més enllà sense saber que és el de la fatídica mort. Només el públic ho sap. Apro­fita abans per expli­car-li a un nen que porta en cot­xet en quina situ­ació es troba el pla­neta, en un espec­ta­cle que com tot amb Pol­trona toca els extrems i es mou entre l'excel·lència de la Comédie-Française i la pro­vo­cació de la sala El Alma­zen. Refle­xi­ona sobre el sen­tit de la vida amb loqua­ci­tat, però també mos­tra la seva cara més irre­ve­rent i menja merda, exhi­beix –tot un clàssic– els calçotets del Barça i pro­voca que el públic es tiri pets.

L'espec­ta­cle –el dia de l'estrena es van tro­bar a fal­tar nens– porta per diver­ses emo­ci­ons, des d'un diàleg amb un nen en què qüesti­ona el model de soci­e­tat fins a un doble final de la funció; un d'impac­tant –millor veure'l en directe– i un emo­tiu amb el públic taral·lejant l'Hora dels adéus. Cohe­rent amb tota la seva tra­jectòria anti­sis­tema, Pol­trona denun­cia un món con­su­mista, amb la mei­tat del pla­neta morint-se de gana i amb la tele­visió com la prin­ci­pal arma de con­trol de les mas­ses. Massa sovint es rela­ci­ona la mort i el pallasso amb notícies tràgiques. Pol­trona, en estat de gràcia, va pre­sen­tar la part posi­tiva de la mort, que ja ha trac­tat en diver­ses oca­si­ons de manera dramàtica en els números de La bomba o La mosca. Però en aquesta ocasió pre­senta una mort dolça, ama­ble, quasi amiga, com aque­lla dolça mort que va anar a bus­car Mary Sam­pere men­tre dor­mia dalt d'un avió.

Grimègies supo­sarà, segur, un pas enda­vant en la vida artística de Pol­trona. Un espec­ta­cle en què fa més por la vida real, plena d'injustícies i total­ment insos­te­ni­ble, que la mort mateixa, un viatge que Pol­trona fa con­tent i feliç. Els tex­tos són pro­funds, absurds i plens de facècies; es mos­tra un Tor­tell poc radi­cal en les parau­les, però amb una con­clusió revo­lu­cionària quan crida la pro­clama “indig­neu-vos”, la mateixa que uti­litza Step­hane Hes­sel en el lli­bre líder de ven­des per fer un al·legat a la mobi­lit­zació de la joven­tut i que aban­do­nin la indi­ferència. La funció s'acaba amb Tor­tell Pol­trona encar­nat en un tite­lla. I ja ho va dir Pitàgores. Hi ha ànimes que després de la seva encar­nació tenen un lloc entre els immor­tals.