Carpe diem
‘Outsider' nupcial
El dissenyador José María Peiró ha triat la setmana en què Barcelona s'ha vestit de blanc amb les desfilades i la fira nupcial que marca calendari al món per anunciar que obre atelier a la ciutat i que ara navega en solitari, sense la producció darrere de grans firmes. Tot un repte per a una ànima creativa en els temps que corren. Creu en el que fa
Vint-i-set desfilades a la Fira de Gran Via han mostrat la feina del mateix nombre de creadors nupcials durant cinc dies però, sorprenentment, no hi hem vist cap vestit de José María Peiró com era habitual. Ha baixat de la passarel·la. Troba que no li aporta res mostrar el que fa al costat de tants altres i en el mateix espai. “Al final, no saps ni què has vist”. Buscarà un emplaçament original per desfilar més endavant però de moment mostra la nova col·lecció a l'atelier que estrena a la Diagonal.
El plaer d'anar sol. Peiró viu un moment professional renovador en tots els sentits. Per primera vegada (va començar en aquest món amb 17 anys) treballa sense socis ni empreses productores al darrere, i en lloc de sentir vertigen assegura que és feliç perquè li encanta el treball artesanal del dia a dia, ‘‘rebre les clientes, atendre-les i fer el vestit que les il·lusiona”. Dóna feina a a sis persones fixes i 30 d'autònomes i el que fa també es pot trobar en un bon nombre de botigues multimarca: 30 a l'Estat, 10 a Itàlia i 4 a Alemanya. No li ha costat fer-se un forat perquè tothom en el sector el coneix bé des dels temps en què treballava amb el seu soci Jesús Díez i l'empresa es deia Jesús Peiró (la unió de tots dos noms). La societat va durar sis anys i va acabar perquè cadascú tenia una visió diferent del negoci. Llavors Peiró passa a produir amb Rosa Clará tres anys i tres més amb Raimon Bundó. “No vaig deixar mai de fer els meus propis dissenys, que es venien a les seves botigues”. Tot rutllava bé però al dissenyador li van agafar ganes de ser totalment lliure, i s'hi va llançar. “Ara ningú condiciona la meva col·lecció en cap sentit, trio teixits i no hi ha limitacions”. L'il·lusiona tornar a l'essència de la confecció artesana, no dependre dels grans mercats. El seu és minoritari, però exclusiu.
Què costa vestir-se de blanc?. Peiró creu que la crisi obre oportunitats als creadors per buscar un forat, per reinventar-se i en el cas seu encara més, perquè les núvies cada cop més busquen un vestit original. No creu en la producció a la Xina ni busca vendre molt. Diu que entrar en un atelier no arruïna ningú: ‘‘No importa el pressupost, a partir de 1.700 et podem vestir meravellosa”, assegura un home que dibuixa models d'aires naturals i romàntics i sap adaptar-se als nous temps. “Ara la núvia vol que la seva boda sigui una festa, així que podem convertir el seu vestit llarg de cerimònia en un de curt i divertit en un instant, o jugar amb els complements per transformar-lo del tot”.
L'ideal Grace Kelly. Per a les més sofisticades també hi ha opcions. “En vam fer un de puntes de Chantilly brodat amb Swarovski que era una joia”. A preu de joia, també: 20.000 euros. “Aquí no tenim en compte les classes socials ni fem màrqueting de famoses”, apunta ara que ja és habitual que les marques busquin celebrities per vestir el dia del seu casament. Abans ni se sabia el nom del dissenyador de vestits antològics. ‘‘El de Grace Kelly era brillant, amb gràcia, emanava glamur”. S'assemblava al de Caterina de Cambridge? “Ni parlar-ne. Aquest era horrorós, una ofensa per a la memòria de McQueen”.
