Imatge i fantasma

La pel·lícula anterior de Manoel de Oliveira, Singularidades de una chica rubia, ja estava coproduïda per Lluís Miñarro, com ara El extraño caso de Angélica. I potser aquest fet no sigui atzarós, ja que totes dues formen un díptic molt peculiar en el si de la filmografia del portuguès. Per començar, són treballs sintètics, despullats, depurats, a la manera d'un conte o d'un relat curt, com si Oliveira volgués anar directament a l'essència d'allò que pretén transmetre. En segon lloc, tant una com l'altra tracten el tema de l'obsessió amorosa i les seves derivacions espirituals, com no podia ser d'una altra manera en un cineasta literalment metafísic com el que ens ocupa. I, per finalitzar, ambdues són com una mena de petit testament, les pel·lícules d'un home de més de 100 anys esdevingut un dels grans moralistes de la nostra època, en la gran tradició occidental i humanista del terme.

Perquè és de moral del que parla El extraño caso… De moral de la vida i de moral del cinema, de la imatge, tot a partir de l'anècdota d'un fotògraf que retrata una noia morta i el cadàver, de sobte, li somriu. Ha de fer cas d'aquest missatge misteriós? És el registre de la realitat una manera d'anar més enllà d'ella mateixa? Aquestes preguntes, com sempre passa als grans films, queden sense resposta, però a canvi Oliveira ofereix una de les seves feines més rodones, una miniatura misteriosa i enigmàtica que, no obstant, també té les coses molt clares: no sempre hem de creure únicament en allò que veiem. I sobretot no hem de fer cas a qui digui que Oliveira és un cineasta difícil, ja que no he vist darrerament pel·lícula més diàfana i transparent, més plena d'ironia i placidesa.